Les costures, de nou al seu lloc. Perquè sovint cal tornar a resseguir les corbes, les planúries, els revolts per retornar al cos la memòria d'allò que és seu, d'allò que li pertany. Els límits, les fronteres d'un regne que constantment es reescriu amb les mans, pròpies o alienes, en femení singular.

Una son insatisfeta i famolenca s'ha aliat amb aquesta xafogor que penja del cel. O això o l'estiu ha decidit ofegar-me amb tot el seu pes.

Hi ha dies que costa aixecar-los del terra.

La vida es una ratonera, lo real es sólo teatro, y nada somos sin la memoria que siempre inventa.

Enrique Vila-Matas, Aire de Dylan

Malgrat els vidres nets d'aquest sol d'estiu, els dies s'entelen de futur gris fum. Ancoro, doncs, aquesta pervivència a un carpe diem escrit amb presses, però amb bona lletra, sobre el temps verbal del teu cos.

Intento esbrinar on va a parar la paciència quan la perds. Suposo que al mateix lloc on la intransigència espera la seva arribada.

Femineïtat. O la coqueteria que, blava i elèctrica, s'instal·la a les ungles perfectes d'una dona de cabells llargs i brillants, i turmells esmolats que desafien la gravetat sobre uns talons impossibles. I jo, contemplant-la des d'una galàxia també femenina però llunyana. A anys-llum de distància.

Llepo les paraules per mirar de trobar quin gust fa cadascuna. Significats de maduixa, grafia de llimona, fonètica de menta.

Tinc la llengua tacada de tots els colors.

Bombo, caixa, xarles. Descobrir que la vida pot anar a un altre ritme. Dóna'm un parell de baquetes i mouré el (meu) món.

Un estiu que no s'atura, malgrat els dies dolents que, un rere l'altre, ja esdevenen rutina. Perquè, quan les paraules deixen de ser tireta i mercromina, la promesa efímera d'una illa actua eficaçment contra les ferides petites que produeixen les males notícies. I, quan els dies blaus quedin enrere i tornin a atacar els homes tòxics i les dones forat negre, cercaré un altre remei casolà.

Perquè tinc la farmaciola farcida de bons motius.

Mans que recorren camins a la pell, sàvies. Les carícies guarden la memòria del sojorn i el desig antic a altres cossos. I que, del rastre de les mans, en sorgeixi aquest sentir-se totes les fronteres amb ànsies d'esdevenir pàtries no passatgeres, illes d'un país on el tacte vulgui quedar-se a viure.

Quantes nacionalitats duem a les butxaques.

Perpetrar un esbós de diumenge. Lectures solitàries d'un mateix, i escoltar el soroll d'un sol esmorteït a través de les parets blanques. Dones de redacció difícil, amants esgrogueïts per l'erosió del temps. En el fons som gomes d'esborrar, pols de grafit, pauses breus, frustració i desig, parèntesis i claudàtors. Al cap i a la fi, esborranys.

Seria egoista fer un escrit avui on deixar anar tot aquest enyor sense brides. Avui el protagonista ets tu, el petitó que ja no és tan petit, que se'm fa gran a cada pas.

I pensar en tu, i que avui estàs lluny per poder abraçar-te, i no poder dir res més. Ni escriure-ho. Acabo de descobrir que als dits també s'hi poden fer nusos. O potser és que també tenen gola.

Segueixo la setmana en línia recta per arribar a alguna banda després de perdre el fil de les hores que s'evaporen i es volatilitzen entre els contorns del teu nom. Dies-troca amb horitzons de llana: el paisatge es teixeix tot sol tot prenent les mides a la meva mirada.

El nord s'adorm la nit en què la brisa està de guàrdia. Les brúixoles com a despertadors. Aquesta set, i el pa sec a la boca. Mastego engrunes per saber tornar allà on sempre m'has estat esperant.

La nit ha estat una batalla perduda contra els somnis, aquells tan feixucs que aclaparen. Els calaixos del cor, ben oberts; els sentiments, esbarriats pel cos desordenat.

Un dimecres qualsevol, fer dissabte de tu. Se m'emboliquen els dies de la setmana.

No trobo els hiverns que vaig guardar al calaix per a les situacions d'emergència. Potser s'han fos, potser han emigrat cap al nord. Els buscaré entre les pàgines dels llibres que no obro fa temps. Els dies que fan olor de neu potser s'amaguen darrere l'esquerda que obren les paraules que algú altre va escriure mentre jo pensava en tu, i en totes les metàfores.

Aquest gris núvol i la promesa bruta d'una pluja que no arriba i que et deixa assedegat, tot mirant cap al cel. La incertesa del prefix. Viure, sobreviure. L'única seguretat és el batec, l'alenar, el sentir. I l'aigua de la dutxa que dilueix la son cada matí.

Sentir-se cíclica, rodona, capicua, simètrica. Idea tombarella, moment braços estesos, gest tres-cents seixanta graus. I anar i tornar pel fil de veu que em pronuncia el nom, el funambulisme d'uns dits sobre un mot que sóc jo, d'idèntic principi i final.

Tancar els ulls, i aquell lleuger rodament de cap en sentir-se viva, tot fent giravoltes dins de cercles tancats.

I et voldries deixar anar, però notes la tibantor de la corda amb què lligues curt les emocions, i el caire de les dents, preparades, esmolades, tot envoltant la llengua, i la nosa del nus a la gola que empresona la veu. Perquè hi ha dies que estimar és quelcom tan físic que et grataries la pell fins a les arrels, fins a esborrar el rastre de petjades antigues, d'aquell abans de tot. Ara que et sé, habitual al gest i a la sang, com un tret quotidià, qualsevol vida anterior em sembla un trànsit necessari i inevitable cap al present d'indicatiu de qualsevol verb que sigui capaç de conjugar.

He decidit adoptar un buit existencial petitó, i allotjar-lo a la cambra de l'estómac, amb dret a cuina i a enredar-se a les costelles de tant en tant. A canvi, ell em donarà un motiu perquè se m'escapi alguna llagrimeta ocasional, i patrocinarà estones de reflexió meditabunda amb conclusions anodines de geometria irregular de les quals el buit petit es nodrirà, fent-les encaixar a mode de trencaclosques dins del seu espai.

Ara em cal trobar-li un nom adequat. Pànic, Bobi, Tresky. O Decepció.

Ballarina,

la veu de puntetes,

en sabatilla de cristall.

I s'inclina, marioneta,

mentre declina el silenci

en el gest de l'esquerda

que, inefable,

anuncia el punt final.

Qui cus les paraules

al teu vestit blanc?

Malgrat tot, encara hi ha castells de focs. I espurnes als ulls.

Al tren, una dona m'observa amb una mirada clara, d'un blau de vidre que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. No em preguntis per què, però em fa l'efecte que els seus ulls eren més blaus en un altre temps, en aquells anys en què la vida encara no li havia començat a semblar aspra, una mica com de tacte de tovallola vella després d'infinites rentades.

Arribo a la meva estació, i el món reprèn el camí de les agulles del rellotge després d'un temps ingràvid que dura quatre parades. Ella continua el trajecte cap al seu enlloc particular, després de deixar-me el regust d'un blau fràgil als primers pensaments del dia. Pujo les escales d'aquest dilluns, tot intentant esbrinar en què ens convertim les dones quan deixem de sentir-nos dones.

Et preguntes com es redrecen els dies que comencen malament. Perquè hi ha sols que no surten per llevant, núvols que guixen les parets del cel, nords que es perden voluntàriament per fer la punyeta. Dies defectuosos tacats de retolador vermell, de matins i tardes de cola blanca units amb serjants.

Control zeta.

Podríeu regirar aquest espai i collir un manat de frases. O de versos. 

Tan fàcil és definir-me. I tan difícil escriure'm.

El passat està fet per tornar. I trasbalsar.

Les tardes van caient, una rere l'altra, com un dòmino gegant. Els dies supuren una tranquil·litat fràgil -o sóc jo qui s'esquerda quan el pànic ataca de tant en tant?-, les idees ja no fereixen, amb les puntes romes, escapçades, i els caires ben llimats. Ja no hi ha ferides ni talls, ni olor de sang que atregui l'animal que duem a dins i que mossega amb una gramàtica elegant. A l'armari, el vestit deshabitat del dolor i a les mans, una calma que encara no he sabut despullar. I dic ponts i no fossars mentre prenc mides a aquest trànsit entre dos vols, a aquesta provisionalitat que et somriu lasciva, definitiva, condicional. I dic botons i no cremalleres. El pretèrit dels verbs es pronuncia amb veu de metall però el futur s'escriu amb lletres de nacre.

La distància carrega els mots amb tot l'amor amb què es poden escriure. Sovint cal·ligrafies impossibles, i un enyor agredolç que s'instal·la en el traç agressiu i angulós de la impaciència. Paraules-escuma de semàntica que absorbeix els matisos i les interpretacions. Tenir-te tan a prop m'esperona la llengua i reinventa l'idioma del tacte. Els dits es desvetllen, el text s'adorm: ja no calen missatges per embastar les nits amb els dies.

Quan tot està control·lat, apamat, revisat, ordenat, acotat, aquesta sensació de vagareig, de mareig, de buit que creix a dins. Tantes coses per fer, un bon feix d'hores a l'abast i tants nusos a la corda que et lliga les mans. El dia t'escup el temps lliure al rostre. Fes callar l'agenda.

Conduir quatre-cents quilòmetres en dotze hores. Fer-ne dos-cents per tornar-los a desfer al cap d'una estona. Tants anys de benzina i asfalt per les mateixes carreteres. El meu cos és un cúmul de distàncies conegudes, entre altres coses.

Retallo la silueta del teu cos amb el tou dels dits sota la llum d'un cel que no crema. T'he fet vers tantes vegades. Els mots no es cansen de vestir-te la pell.