Les costures, de nou al seu lloc. Perquè sovint cal tornar a resseguir les corbes, les planúries, els revolts per retornar al cos la memòria d'allò que és seu, d'allò que li pertany. Els límits, les fronteres d'un regne que constantment es reescriu amb les mans, pròpies o alienes, en femení singular.
dimarts
dilluns
nocions d'halterofília
Una son insatisfeta i famolenca s'ha aliat amb aquesta xafogor que penja del cel. O això o l'estiu ha decidit ofegar-me amb tot el seu pes.
Hi ha dies que costa aixecar-los del terra.
diumenge
dissabte
ara i aquí
Malgrat els vidres nets d'aquest sol d'estiu, els dies s'entelen de futur gris fum. Ancoro, doncs, aquesta pervivència a un carpe diem escrit amb presses, però amb bona lletra, sobre el temps verbal del teu cos.
divendres
sales d'espera
Intento esbrinar on va a parar la paciència quan la perds. Suposo que al mateix lloc on la intransigència espera la seva arribada.
dijous
univers pervers
Femineïtat. O la coqueteria que, blava i elèctrica, s'instal·la a les ungles perfectes d'una dona de cabells llargs i brillants, i turmells esmolats que desafien la gravetat sobre uns talons impossibles. I jo, contemplant-la des d'una galàxia també femenina però llunyana. A anys-llum de distància.
dimecres
dimarts
drums player
Bombo, caixa, xarles. Descobrir que la vida pot anar a un altre ritme. Dóna'm un parell de baquetes i mouré el (meu) món.
dilluns
tireta i mercromina
Un estiu que no s'atura, malgrat els dies dolents que, un rere l'altre, ja esdevenen rutina. Perquè, quan les paraules deixen de ser tireta i mercromina, la promesa efímera d'una illa actua eficaçment contra les ferides petites que produeixen les males notícies. I, quan els dies blaus quedin enrere i tornin a atacar els homes tòxics i les dones forat negre, cercaré un altre remei casolà.
Perquè tinc la farmaciola farcida de bons motius.
diumenge
where are you from
Mans que recorren camins a la pell, sàvies. Les carícies guarden la memòria del sojorn i el desig antic a altres cossos. I que, del rastre de les mans, en sorgeixi aquest sentir-se totes les fronteres amb ànsies d'esdevenir pàtries no passatgeres, illes d'un país on el tacte vulgui quedar-se a viure.
Quantes nacionalitats duem a les butxaques.
Quantes nacionalitats duem a les butxaques.
esbós
Perpetrar un esbós de diumenge. Lectures solitàries d'un mateix, i escoltar el soroll d'un sol esmorteït a través de les parets blanques. Dones de redacció difícil, amants esgrogueïts per l'erosió del temps. En el fons som gomes d'esborrar, pols de grafit, pauses breus, frustració i desig, parèntesis i claudàtors. Al cap i a la fi, esborranys.
divendres
happy birthday
Seria egoista fer un escrit avui on deixar anar tot aquest enyor sense brides. Avui el protagonista ets tu, el petitó que ja no és tan petit, que se'm fa gran a cada pas.
I pensar en tu, i que avui estàs lluny per poder abraçar-te, i no poder dir res més. Ni escriure-ho. Acabo de descobrir que als dits també s'hi poden fer nusos. O potser és que també tenen gola.
dijous
horitzons de llana
Segueixo la setmana en línia recta per arribar a alguna banda després de perdre el fil de les hores que s'evaporen i es volatilitzen entre els contorns del teu nom. Dies-troca amb horitzons de llana: el paisatge es teixeix tot sol tot prenent les mides a la meva mirada.
El nord s'adorm la nit en què la brisa està de guàrdia. Les brúixoles com a despertadors. Aquesta set, i el pa sec a la boca. Mastego engrunes per saber tornar allà on sempre m'has estat esperant.
dimecres
desordre de tu
La nit ha estat una batalla perduda contra els somnis, aquells tan feixucs que aclaparen. Els calaixos del cor, ben oberts; els sentiments, esbarriats pel cos desordenat.
Un dimecres qualsevol, fer dissabte de tu. Se m'emboliquen els dies de la setmana.
dimarts
els adjectius del fred
No trobo els hiverns que vaig guardar al calaix per a les situacions d'emergència. Potser s'han fos, potser han emigrat cap al nord. Els buscaré entre les pàgines dels llibres que no obro fa temps. Els dies que fan olor de neu potser s'amaguen darrere l'esquerda que obren les paraules que algú altre va escriure mentre jo pensava en tu, i en totes les metàfores.
dilluns
la incertesa del prefix
Aquest gris núvol i la promesa bruta d'una pluja que no arriba i que et deixa assedegat, tot mirant cap al cel. La incertesa del prefix. Viure, sobreviure. L'única seguretat és el batec, l'alenar, el sentir. I l'aigua de la dutxa que dilueix la son cada matí.
divendres
palindròmica
Sentir-se cíclica, rodona, capicua, simètrica. Idea tombarella, moment braços estesos, gest tres-cents seixanta graus. I anar i tornar pel fil de veu que em pronuncia el nom, el funambulisme d'uns dits sobre un mot que sóc jo, d'idèntic principi i final.
Tancar els ulls, i aquell lleuger rodament de cap en sentir-se viva, tot fent giravoltes dins de cercles tancats.
dijous
present d'indicatiu
I et voldries deixar anar, però notes la tibantor de la corda amb què lligues curt les emocions, i el caire de les dents, preparades, esmolades, tot envoltant la llengua, i la nosa del nus a la gola que empresona la veu. Perquè hi ha dies que estimar és quelcom tan físic que et grataries la pell fins a les arrels, fins a esborrar el rastre de petjades antigues, d'aquell abans de tot. Ara que et sé, habitual al gest i a la sang, com un tret quotidià, qualsevol vida anterior em sembla un trànsit necessari i inevitable cap al present d'indicatiu de qualsevol verb que sigui capaç de conjugar.
dimecres
mascotes
He decidit adoptar un buit existencial petitó, i allotjar-lo a la cambra de l'estómac, amb dret a cuina i a enredar-se a les costelles de tant en tant. A canvi, ell em donarà un motiu perquè se m'escapi alguna llagrimeta ocasional, i patrocinarà estones de reflexió meditabunda amb conclusions anodines de geometria irregular de les quals el buit petit es nodrirà, fent-les encaixar a mode de trencaclosques dins del seu espai.
Ara em cal trobar-li un nom adequat. Pànic, Bobi, Tresky. O Decepció.
dimarts
passos de ball
Ballarina,
la veu de puntetes,
en sabatilla de cristall.
I s'inclina, marioneta,
mentre declina el silenci
en el gest de l'esquerda
que, inefable,
anuncia el punt final.
Qui cus les paraules
al teu vestit blanc?
dilluns
blau trencat
Al tren, una dona m'observa amb una mirada clara, d'un blau de vidre que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. No em preguntis per què, però em fa l'efecte que els seus ulls eren més blaus en un altre temps, en aquells anys en què la vida encara no li havia començat a semblar aspra, una mica com de tacte de tovallola vella després d'infinites rentades.
Arribo a la meva estació, i el món reprèn el camí de les agulles del rellotge després d'un temps ingràvid que dura quatre parades. Ella continua el trajecte cap al seu enlloc particular, després de deixar-me el regust d'un blau fràgil als primers pensaments del dia. Pujo les escales d'aquest dilluns, tot intentant esbrinar en què ens convertim les dones quan deixem de sentir-nos dones.
dissabte
control zeta
Et preguntes com es redrecen els dies que comencen malament. Perquè hi ha sols que no surten per llevant, núvols que guixen les parets del cel, nords que es perden voluntàriament per fer la punyeta. Dies defectuosos tacats de retolador vermell, de matins i tardes de cola blanca units amb serjants.
Control zeta.
divendres
easy like Sunday morning
Podríeu regirar aquest espai i collir un manat de frases. O de versos.
Tan fàcil és definir-me. I tan difícil escriure'm.
dijous
gafets i condicionals
Les tardes van caient, una rere l'altra, com un dòmino gegant. Els dies supuren una tranquil·litat fràgil -o sóc jo qui s'esquerda quan el pànic ataca de tant en tant?-, les idees ja no fereixen, amb les puntes romes, escapçades, i els caires ben llimats. Ja no hi ha ferides ni talls, ni olor de sang que atregui l'animal que duem a dins i que mossega amb una gramàtica elegant. A l'armari, el vestit deshabitat del dolor i a les mans, una calma que encara no he sabut despullar. I dic ponts i no fossars mentre prenc mides a aquest trànsit entre dos vols, a aquesta provisionalitat que et somriu lasciva, definitiva, condicional. I dic botons i no cremalleres. El pretèrit dels verbs es pronuncia amb veu de metall però el futur s'escriu amb lletres de nacre.
dimecres
cal·ligrafies impossibles
La distància carrega els mots amb tot l'amor amb què es poden escriure. Sovint cal·ligrafies impossibles, i un enyor agredolç que s'instal·la en el traç agressiu i angulós de la impaciència. Paraules-escuma de semàntica que absorbeix els matisos i les interpretacions. Tenir-te tan a prop m'esperona la llengua i reinventa l'idioma del tacte. Els dits es desvetllen, el text s'adorm: ja no calen missatges per embastar les nits amb els dies.
dimarts
tantes coses per fer
Quan tot està control·lat, apamat, revisat, ordenat, acotat, aquesta sensació de vagareig, de mareig, de buit que creix a dins. Tantes coses per fer, un bon feix d'hores a l'abast i tants nusos a la corda que et lliga les mans. El dia t'escup el temps lliure al rostre. Fes callar l'agenda.
dilluns
road movie
Conduir quatre-cents quilòmetres en dotze hores. Fer-ne dos-cents per tornar-los a desfer al cap d'una estona. Tants anys de benzina i asfalt per les mateixes carreteres. El meu cos és un cúmul de distàncies conegudes, entre altres coses.