an ↔ na

Deixeu-me que us digui que aquí parlen dels assassins de margarides. I aquí. I aquí també.

Hi ha dies que la mirada és plena de pols. Però, quan fa gairebé trenta-quatre anys que duus ulleres diàriament de forma ininterrompuda, saps del cert que, per més que netegis els vidres, mai veuràs les coses prou clares, prou nítides. Però que coses tan nímies com una mica d'aigua i sabó i un mocador de paper poden alegrar-te la vista amb una mica més de llum. Malgrat el món no sigui perfecte, de tant en tant val la pena aturar-se per contemplar-lo. I guardar-ne pessics de colors a la retina.

Pertanyo a la generació que va créixer amb Barrio Sésamo, i ho dic amb orgull. Vam aprendre a comptar, a ser honestos amb els amics, a diferenciar els adverbis de lloc tot rient davant una pantalla de televisió que, segons les possibilitats de la família, era en color o en blanc i negre. Ja fa dies que vàrem estrenar aquesta vida d'adult però, de tant en tant, tornem a pensar en Epi i Blas, en aquell Coco tan despistat, en el monstre de les galetes o en la porqueta Peggy quan ens creuem amb segons quin peculiar exemplar del sexe femení. Tots tenim, però, el nostre muppet preferit. El meu és el Conde Draco. I a tu, quin d'ells et va robar el cor quan encara feia batecs petits?

La calma de saber el llit fet, en ordre, amb els llençols nets quan s'acosta la son. Esperar el grinyol suau, l'esbufec del sofà vell en acollir el pes dels cossos. Les dues voltes de clau per tancar els dies amb pany, per no deixar sortir les nits per la porta. El punt de llibre, una adreça a la qual poder dir 'casa'. Fills de l'atzar, ens busquem a la pau de les certeses perquè estem fets de massa preguntes.

El cor en un puny. I, de cop, obrir la mà. Respirar tones d'aire, viure intensament tantes hores seguides. L'exposició prolongada a la felicitat provoca vertigen. O els pensaments s'emborratxen d'oxigen, nitrogen i gasos nobles.

Avui se'm fa difícil trobar paraules per definir aquest dia tan especial. Avui és Igualada, màgia, nervis, la promesa del meu primer llibre i molta il·lusió. Ja tinc permís per dir-me poeta, amb totes les lletres.

Matins que et lleves exultant, amb una capa de vernís al rostre que fa que el teu somriure sigui ben vermell, malgrat els malsons laberíntics. Matins de petits calfreds davant les certeses que s'acosten al teu pensament a fer un cafè i a desitjar-te un bon dia, i a recordar-te que ja són vint-i-quatre hores més a prop i així engegar la màquina del pànic escènic que lliga els nervis amb un nus mariner a la boca de l'estómac. Inaugurar aquest pensar telegràfic, aquest viure en do major. Que avui és divendres i tot sembla menys tràgic, oi?

Carrers plens d'àvies amb rodes. Que si carro de la compra, que si cotxet de nen. Arrossegar els anys, els queviures, els fills dels fills -una generació tan lluny de la seva-, totes les preocupacions. El pes de tota una vida que va solcant la pell, com una arada invisible.

Punt, llavor, idea. Créixer branca i arrel alhora. Sentir com et pren el verd i es ramifica el pensament, com vasos sanguinis dins del vermell. El desig final, la motivació, són fulles de colors. No hi ha tardor a la república on et penso.

Paraules petites per a grans significats. Mots-maó que van bastint textos com murs per protegir els pensaments. Les pauses per obrir forats a les parets, com finestres, i tots els silencis de vidre. Que tinc el cap a una altra banda, que em costa escriure aquest viure paral·lel, continuar construint aquesta casa de línies i dies i fonaments que ens recordin a nosaltres, temps enllà, quan una vegada vàrem ser. Tsunamis de veus llegint paràgrafs, remolins de vent i barnilles de paraigua, totes les fotografies i tants llibres com dedicatòries a l'ànima, sense bolígraf.

Deserts de nou a sis, de vuit a tres. Pausa cafè de dues línies, oasis de cent quaranta caràcters. Acumular la set dels cinc dies laborables. I que les mans es precipitin en dissabte, tot cercant dreceres sota la roba per arribar al destí de la pell, al final de la sorra. Allau de botons i cremalleres i, llavi contra llavi, devorar-se les paraules líquides que brollen. Que parlin els cossos, acoblant-se perfectament, de tota aquesta aigua.

Divuit segons d'una mena de felicitat coneguda i ja assaborida t'assalten mentre intentes canviar de caos a l'autopista. Si Déu existeix, es manifesta a través dels Talking Heads.

Durant la darrera mudança, vaig llençar al contenidor tota l'adolescència que vaig poder encabir dins d'una capsa de sabates.

Hi ha dies que imagino la filla petita del recollidor d'escombraries jugant amb els meus setze anys.

El cos, mecànic, se'm crema a cada glop d'oxigen. Respires, i et preguntes d'on ve l'emoció que incendia l'aire que omple el teu pit i desforesta el cop de cada batec, fent-lo ressonar encara més a les parets despullades de finestres i quadres. Aquesta vida en cercles, completa i rodona, és l'eco que em vibra a dins.

Perduda en algun indret de la memòria recent, en un viatge inventat entre Milà i París, em desfilo el fred de les mans. Temps de sucre glacé, agulles de fer mitja, teixir caramels de llimona i llana. Que vull un garbuix de llengües i fils i salives i paraules. I els matisos del vi a les converses escrites amb els ulls plens de mirades d'estiu que s'allarguen fins a l'hivern d'uns dits de capcirons nevats i ungles pintades. Imagino trajectes de tren entre nosaltres: els avions arriben a destí massa ràpid, amb massa monosíl·labs. I jo et vull paràgraf.

Desperta'm quan caiguin poemes dels arbres.
Canimas
Adormir-se mentre se solapen els ritmes dels mecanismes. Despertador i pluja picant, en alternança, al llindar del son, a l'ampit de la finestra. Tic. Tac. I despertar-se amb la veu humida, amb el temps desfet, les paraules aigualides. Que ploguin versos dels núvols. Que caiguin poemes dels arbres.

Un dia més, la humitat s'escola per tot arreu, i penetra i amara el teixit del qual estem fets. Sense etiqueta concreta que n'indiqui la composició, som percentatges variables de fibra sintètica, llana i cotó. Orgànics però lleugerament metàl·lics, amb un toc de pedra. Humus, llavor. Planter de sentiments heura, de pensaments falguera. Cossos, hàbitats, microclimes. Engrunes de vida que creixen sota capes i capes de pell. Tal vegada vànoves càlides com abraçades. O llençols freds.

Despertar lent i progressiu, sense despertador. Aterratge suau en aquest matí de dilluns. És hora de replegar les ales amb què has recorregut un cap de setmana de companyies amables, retrobaments i amors aliens que refermen la teoria que les segones oportunitats funcionen. Que el temps és un bàlsam, que el cor té les idees clares i que l'orgull no ens duu enlloc.

No hi ha pou que pugui retenir aquesta aigua sense casa que, salvatge, escapa per costures i escletxes. I menges sorra per aplacar aquesta set que t'encalça. Sobreviure és nodrir-se d'aquest ara que avança, duna, arrossegant tots els deserts. Aquest intuir-se mimètic, mineral. Saber-se una mica més pedra.

M'estenc sota un sol que no em demana permís per abordar-me. El cos, encès, espurnejant tots els mots amables que et dec. Silencis, paraules. Contrapès. Manats de llum a la falda.
Perquè som miracles a contrallum a punt de caure d'un fil tes. Amb les agulles d'estendre ballant a les butxaques.

Les bones notícies s'estenen per tot el cos amb la velocitat de l'eufòria. La sang es vesteix de festa. Formigues, bombolles, purpurina. El vertigen de llegir el propi nom amb ulls nous, allà on tot comença: a l'inici del traç que despulla totes les margarides.

Soroll   de   porta   que   es   tanca   seguit   del   crit   del   despertador.   Dutxa   que   s'endú   els   somnis,   xampú   contra   els   malsons.   Samarreta   o   jersei,   texans  -sens  dubte-,  sabata  plana  o  talons. Borbolleig de cafè, torrades, mantega, melmelada. El nen que es lleva, cacau en pols a la llet. Rentar-se la cara, les dents, correquefemtard!Motxilla,esmorzar,anorac,bossa,claus,llençalabrossadecamíal'escolacotxegaratgeretenciódetrànsitsemàforsperfijahearribat.OutlookreunionsExcelscafèamblletpleasearrangeameetingcouldyoupleaseordersomelunch?
[pausa per respirar]
telèfonquesonamailspercontestartargetesdevisitaconferencecallpleaseadvise18:00h.shutdown.Ascensorplantabaixa.Ja és de nit, conduir suaument, restablir la calma a poc a poc, simfonia de llums de colors, arribar a casa, llegir tebeos, preparar el sopar i dolços somnis,  petó  de  bona  nit,  pijama,  sabatilles,  cabells  rere  l'orella,  retrobar-te -per fi-  benvinguda  de  nou,  fli…

Incandescència mental, aquest pensar bombeta. Esperar la contesta, afrontar el repte verbal; les neurones, efervescents, frisant. Quan menys ho esperes, Cortázar. I esclata la llum.

Totes aquestes ganes de dir-nos, a la boca. De repetir-nos, a poc a poc, les lletres dels noms per poder ser. I la vida, que sovint comunica. Reinventem els senyals de fum.

Quant temps de silenci i incomprensió ha de passar perquè una tanca metàl·lica esdevingui un mur?

M'he embolicat amb un fil musical, i Shakira m'està escanyant. Una mica d'aire, si us plau. I unes bones tisores.

Fes el teu propi post.

a b c ç d e f g h i j k l m n o p q r s t u v w x y z
, ; . : ( ) ' ¨ ! ? · ´ ` -

Dia u de cinc, de matí lent cargol que escala voreres gegantines. De cel i aire com de vidre net travessat per corrues d'helicòpters-libèl·lula. Núvols esfilagarsats, verds d'un terra intens, el sol que esclata sense permís i incendia arbres, turons i carenes. Blaus transparents i ocells com taques de mosca. Dilluns Cristasol, Symphonicities creixent a dins, i tota aquesta resignació que vol dir espera i no rendició. Trobar-te en l'escalfor d'un cafè amb llet, recórrer un pensament en vint calfreds. Conclusió: no tinc remei. 
What can I do. All I want is to be next to you.

Manta i sofà i buidor a l'estómac que no marxa. I tots els anys que queden per aprendre, autodidacta, a saber quan s'ha de deixar anar els rems, quan s'ha de deixar de moure cames i braços. A acceptar aquest rendir-se en el moment exacte que ja no puguis evitar que s'enfonsi el teu Titanic particular. Que som naus a la deriva, que no hi ha seguretat en els mapes ni en el rumb marcat. De tant en tant, aquesta sensació que hi ha massa veles per omplir i poc oratge. Avui em mesuro en vint piscines més, i un glop sobtat d'aigua que m'ha agafat desprevinguda.

La tarda penja d'una mirada que ha fet teranyina a una cantonada del blanc del sostre. La llum, suïcida, es deixa atrapar pel fil, i espera que uns ulls extraviats que no miren enlloc la devorin amb el ritme lent de les hores. Em pregunto si les troba algú, les mirades perdudes. O se saben perdre tan bé que no es deixen trobar.

Llegir imatges, i assaborir la dolçor que impregna la llengua en llepar paraules atrapades en combinacions extraordinàries. Que tastar la genialitat et fa voler abolir tots els tòpics, i sentir-te capaç d'inventar noves formes de llenguatge. És per això que escriuré per darrer cop la intensitat d'un vulgar "t'estimo" sobre el gris de les llambordes que entapissen els carrers que duen, sense pèrdua, cap a nosaltres. Que la pluja s'endugui la tinta. Que romangui el sentiment, impermeable.

De sobte, jo altre cop en aquella suite de l'àtic d'un hotel de Montmartre, quan la felicitat era una qüestió de pur conformisme. De sobte, jo entre aquell setembre i aquest novembre, mentre escric aquestes línies. Omplir-se, buidar-se, tornar-se a omplir de temps. I la pell que ja se'n ressent, i la mirada que se'm torna antiga. Els anys davallen ara mateix com una allau imparable. Mil elefants en estampida que se m'enduen sa vida. Amb el trencadís com a soroll de fons, i recolzada a la barana dels dies amables, torno a contemplar París.

Pessigolla suau, salvatge i convulsa que mossega el cel de la boca i l'acarona amb la llengua mentre el plaer t'obliga a tancar els ulls. La mel. La cullera. Tu.

Avui res és allò que sembla. No sento aquest dimarts-diumenge, ni el primer de novembre. Tinc l'ànima quadriculada, amb ànsies d'autodefinit perquè l'ompli de lletres, de lligams, de definicions, de sentit. Però avui res és allò que sembla. Les finestres són fotografies, els colors són olis mullats que somien amb pinzells i essència de trementina; el dinar, un parlar en plural a la paret, formatge fresc, un iogurt ben blanc, i totes aquestes ganes de sucre. Avui em conjugo en els verbs més suaus, tous i agraïts, en l'imperatiu d'una certesa que despunta i que es cargola al melic per recitar-me, amb veu d'espiral, els teus hiverns de mans calentes. Perquè ets la seguretat congènita d'un sí, que sí. Que avui és tot allò que sembla.