Perduda en algun indret de la memòria recent, en un viatge inventat entre Milà i París, em desfilo el fred de les mans. Temps de sucre glacé, agulles de fer mitja, teixir caramels de llimona i llana. Que vull un garbuix de llengües i fils i salives i paraules. I els matisos del vi a les converses escrites amb els ulls plens de mirades d'estiu que s'allarguen fins a l'hivern d'uns dits de capcirons nevats i ungles pintades. Imagino trajectes de tren entre nosaltres: els avions arriben a destí massa ràpid, amb massa monosíl·labs. I jo et vull paràgraf.
Com sempre, genial.
ResponEliminaGenial! És bonic el desig de voler algú paràgraf...I segur que si llegeix aquestes línies que has escrit, estarà encantat de convertir-se en paràgraf llarguíiiisim únicament per tu.
ResponElimina