De sobte, jo altre cop en aquella suite de l'àtic d'un hotel de Montmartre, quan la felicitat era una qüestió de pur conformisme. De sobte, jo entre aquell setembre i aquest novembre, mentre escric aquestes línies. Omplir-se, buidar-se, tornar-se a omplir de temps. I la pell que ja se'n ressent, i la mirada que se'm torna antiga. Els anys davallen ara mateix com una allau imparable. Mil elefants en estampida que se m'enduen sa vida. Amb el trencadís com a soroll de fons, i recolzada a la barana dels dies amables, torno a contemplar París.
Acabo de pensar que per entendre't he d'estar al 100%, i em sembla que fa dies que no ho estic, així que se m'escapa tot. Ara, les frases antoniafòniques no, és clar. No m'acabo de concentrar, però estem parlant de quelcom semblant a icebergs?
ResponEliminaXeXu! Que ja trobava a faltar els teus comentaris :)
ResponEliminaHi ha dies que no m'entenc ni jo mateixa, però aquest post ha crescut al voltant de la frase dels Antònia. La imatge dels elefants és molt gràfica, i avui pensava en com arriben a canviar els nostres escenaris, i si nosaltres continuem essent els mateixos o ens anem diluint una mica en el temps. Si podem tornar a mirar enrere i contemplar coses del passat amb els mateixos ulls. I que, de vegades, els anys ens passen pel davant com una pel·lícula en fast forward :)
M'agraden les últimes fotos que has pujat al flickr! Els colors vermellosos de les fulles a la tardor són preciosos i el cor amb el signe d'exclamació al costat parla per ell sol. ;)
ResponEliminaJo pateixo d'antiguitat a la vista: 5 diòptries d'a.C. a cada ull!
ResponEliminaHola, Pilar! A mi també m'agraden aquestes fotos: el mèrit és de la tardor :)
ResponEliminaSr. Tinc, ulleres de ferro i cristall de roca! Gràcies pel seu sentit de l'humor esmolat :)