La tarda penja d'una mirada que ha fet teranyina a una cantonada del blanc del sostre. La llum, suïcida, es deixa atrapar pel fil, i espera que uns ulls extraviats que no miren enlloc la devorin amb el ritme lent de les hores. Em pregunto si les troba algú, les mirades perdudes. O se saben perdre tan bé que no es deixen trobar.
Rere una mirada perduda pot haver-hi un subconscient perdut també.
ResponEliminaTambé un parèntesi buit, o un llarg badall de les neurones :)
ResponElimina