an ↔ na

El desig serpenteja sota l'estiu d'aquesta pell brillant que malda pel tacte de les teves mans. El cos se'ns torna heroic davant l'amor: el silenci muda de color i un vermell fràgil de rosella s'instal·la al gest mínim de cada paraula. Al paladar de la memòria, nosaltres. I, amb el tast del vi jove encara a la sang, dir-nos el plaer amb mots nous, resseguint-nos els límits d'aquest estiu sobtat per trobar un motiu qualsevol per on vessar-nos.

Cabdelles capvespres.

El dia es desfà en un enyor d'un dolor finíssim,  prim com el fil de llum que s'escola,                                                          furtiu,  a través del darrer sospir d'una persiana.

Viure riu avall; de vegades, la pausa d'un gorg, i el poder mirar dins teu. 
El passat se'ns sedimenta a dins.
Saber-se inventari de pretèrits  que cristal·litzen sota la pell,  dins de les cavitats  que som,  que ens fan  que resseguim amb els dits  innocents i nus d'una consciència líquida. Els records,  de tanta aresta,  minerals,  diuen ferides  malgrat no creure's esmolats, i la desmemòria se'ns antulla amable com una llengua  que, amorosa, esmussa el tall.

Del cim a la sima,
a la fossa,
aquest ser en trajectes verticals.
Com diries l'eufòria?
-obligatòria, la tristesa
a l'altra banda, per contrast-.

Diriael vertigen del botó
que penja de la pàtria de l'abric
per un sol fil,
desafiant la gravetat.
Diria el relevé d'una ballarina
que s'alça, majestuosa,
sobre uns turmells
massa vells i cansats.
Diria el caos
ordenat
adrenalític
del punt àlgid
-tot just abans de caure
el botó
la ballarina,
tu mateix,
a dins-
d'una peça concreta de jazz.

Pistes d'aterratge;
no en sabem, de sobrevolar-nos.
Ens devorem mútuament,
                                      caníbals:
el desig esclata, mos a mos,
al cel de la boca.

Mos gastronomíem.

Hey baby, can I step into your world a while?
Jimi Hendrix

Encenc aquest voler-te sense demanar permís, i escric un incendi que travessa impunement fronteres de paper. 
Com és de perillós intentar abocar el foc al vers des de tota la set que pot contenir la paraula 'aigua'.

Formigues sota la pell.
O com el desig invoca  -i provoca-  el tacte de les teves mans.

Mots de cel i vidre. Sense voler,  verdegen els verbs; a dins, margarides. I l'eufòria es precipita per l'escot del desig, poema avall. 
Els adjectius,                   inevitables,                                 rosellen.

Esmoles desfici i ungla. El gest de gratar el vernís dels mots atia el desig de paraula crua. 
Acorrales la ràbia al clos del cos per ensenyar al vers  les seves pròpies dents. Que el poema  mossegui el poema.