La remor de la calor és un so blau, com de xipolleig d'aigua. Música de cambra per a persianes abaixades. La tarda és un mar de parets blanques i els cossos, vençuts al sofà, una platja on arriba la carícia de l'aire condicionat en forma d'onades. L'estiu parla en un idioma antic de síndria fresca, dies amples i llum infinita, i els adults ja no podem traduir-lo en vacances que semblaven eternes. Jo dic, amb posat un xic infantil,  'beure'ns aquesta fam de viure' fins ben entrat el setembre.

Em debato entre la soledat creativa i l'aroma del teu gest que em sedueix a tothora. Entre nosaltres no pot haver-hi silencis sinó fonemes afònics, converses de mímica i complicitat, monòlegs recitats amb la mirada. Esborranys de vides amb denominador comú, sovint se'ns escapa un somriure furtiu, compartit, dibuixat amb un traç ràpid en la urgència dels sentits. Hi ha instants que m'esclates a dins en la festa privada i íntima dels mots que ballen al ritme d'aquesta efervescència de pensar-te.

Em taques tots els versos de companyia.

Badar, embadalir, ensopir. Comptar quants badalls separen la sopor de la contemplació, d'aquest obrir i tancar finestres. Hores cargol. Regalimar, memòria avall, i davallar, nosaltres enllà, tot vigilant de no caure. De vegades, les circumstàncies ens empenten i la realitat ens fa la traveta.

Ganes d'aventura. D'aliar-se amb el sol i el vent, i cavalcar el blau i nedar les tonalitats del paisatge. La mirada, però, s'atura al vidre que amablement et convida a amansir la sang.

Els camps de blat, amb un posat daurat, com d'oli roent, somriuen i esperen a l'altra banda.

Inspirar-se. Alenar-se a si mateix, com un aire carregat de paraules. I expirar versos, paràgrafs plens d'oxigen. Que respirin els significats a través de les lectures. La veu, com un perfum que se't clava a la memòria.

El paisatge és un espectacle esquitxat d'un estol immens d'orenetes que sobrevola el matí i el travessa, tot brodant el teixit d'aquest dimarts amb un fil de sol incipient i la brevetat intensa de la flaire del cafè. 

El dia s'enlaira.

Al sofà, i la marinada acaronant la tarda. Llavi, vidre, llimona, aigua. Quantes bombolles calen per ser feliç?

Parlen dels "Assassins de margarides" a:

http://llibresimesllibres.wordpress.com/2012/06/10/assassins-de-margarides/

http://llunatic.blogspot.com.es/2012/06/assassins-de-margarides-danna-garcia.html

I tu? Ja margarideges?

Sobretaula de melics desbocats i ombra de morera. Trenta dits petits alliberant l'aigua ensinistrada i assenyalant avions que esquincen la calma d'un blau de mitja tarda. Amb la veu amagada rere unes ulleres de sol, contemplar l'espectacle de la paciència. Equilibris que es desequilibren per tornar-se a equilibrar. I la memòria -sempre la memòria- obrint-se pas.

Les dèries bullen a vint-i-vuit graus, i la fragilitat s'evapora. Mira, la lluna.

La vida en majúscules és allò que passa mentre estem ocupats en conciliar les vides en minúscula.

Ser un estiu superlatiu per dins, i que el teu tacte estigui fet de fulla seca i branquillons. Dia d'incendis. Que els sentiments, altament inflamables, comencin a cremar sota la pell, amb o sense espurna que iniciï la combustió. Llavors, abans de la cendra, que sobrevingui el dubte: hores i hores de flama o maniobra d'extinció.

De vegades, voler tant i conformar-se amb poc. Què es perd en aquest trànsit del desig a la realitat? Perquè aquesta mena d'ambició, aigualida, s'escola per l'eixidiu del melic.

Remolins a la panxa. 

La drecera d'aquesta espiral que no duu enlloc

és pensar-te en línia recta.

Si els mots són metàl·lics, voler esdevenir imant. I escriure versos magnètics. Poemes amb polaritat.

Hi ha tardes profundes que ens esgoten l'oxigen, i que ens pesen al pit. Abans d'abandonar el cos a l'antull del corrent i que el pessiguin tímidament els peixos que neden en aquest diumenge, deslliurar-se del llast dels dubtes que corren per la sang. A aquestes alçades, però, massa sediment acumulat als batecs. A la llera del cor, tant pòsit, tant solatge, tanta incertesa.

La nit, plena de vida, rajant paraules i somriures i mirades a borbolls. De vegades, els estómacs s'intercanvien papallones per Bluetooth.

... tu dius que massa tard.

Marcel Cranc

Perquè, d'una manera o una altra, et trobo a totes les cançons. Perquè t'estimo en sentit antihorari, a l'estil rond point, tot contradient els rellotges, tot fugint de les hores en punt. El temps entre nosaltres és una anècdota recurrent, una cançó aleatòria que, d'una manera o una altra, ens troba a tots dos, taral·lejant-nos a deshora.

En metamorfosi constant, ja no sé bordar a la lluna ni escriure cartes a la ràbia, i la vida ja no es deixa atrapar tan fàcilment dins el pot de vidre transparent que sovint són les paraules. Què se'ns belluga a dins, què creix i ens parla i acaba callant pels descosits de la memòria? Munts de pedres, nusos al voraviu de la boira, llacets de cordill als dits. Tot per recordar-me en un dia com avui, inquieta, rabent, preguntant-me per què ja no sé ser com era abans.

Els embats de sentiment tenen banda sonora, una cançó -i una altra- que els empeny a envestir les roques i estovar la pedra. O són les cançons les que tenen una banda sonora de sentiments? Sovint he d'escriure un vers un moment per culpa de les onades que em colpegen per dins.

Ja he perdut el compte de les love songs que m'arrissen la mar de les paraules que duen el teu nom.

Carnívor, cerques l'olor de la sang en les arestes de les paraules que regalimen dolor a cada queixalada. Eixams de mots rabiosos, diàlegs esmolats, taurons de gramàtica salvatge, aquàtica, que neden en espiral. El cos s'escriu, a vegades, en paràgrafs de desig malatís, tot esperonant la fam majúscula, superlativa, irracional de la carn que es redacta a si mateixa, amb la seva pròpia ortografia, per esdevenir la presa ideal. 

No em trobaràs a l'altra banda dels punts i a part, quan s'obri la veda: sóc sintàcticament i morfològicament vegetariana, malgrat l'instint animal.

Obrir l'agenda per buscar un dilluns bonic en aquest passat fet de paper pautat i relligat, i trobar-lo, com una flor seca i premsada entre les pàgines d'un llibre. I que les ganes, i l'èmfasi, i el record vagin rehidratant aquell dilluns pansit fins a tornar a assaborir-lo entre els dits de la memòria.

Obrir l'agenda i trobar un dilluns bonic, amb flaire de cafè i passeig tranquil, que t'ajudi a no deixar de creure que la setmana pot començar amb bon peu. Amb un bon dia.

Sé que m'adormiré d'una manera absurda. Potser tot intentant comptar els píxels que componen la imatge de la nit. I no hi haurà tacte al final de les paraules, ni la teva empremta al somni que s'oblida a qualsevol cantonada en despertar. Potser una cançó despistada, una frase lapidària, cap elegia desaforada. Tancaré els ulls absurdament, sense trobar a faltar res ni ningú. Perquè he desaprès a enyorar mentre t'esperava.

Per fi, un dia que no es marceix minuts després de desembolicar-lo. Un dia que comença tot rodant fi, amb el mecanisme ben greixat, com un rellotge suís. I, amb un somriure a l'aparador, a mode de rètol que indica que l'establiment ja és obert, encetes el camí tot esquivant retencions de trànsit, petits maldecaps i primes de risc mentre creues els dits perquè no es torci el destí d'aquest dimecres que has decidit fer teu. Perquè potser avui necessites promeses toves i núvols consistents. O creure, malgrat tot, que hi ha dies amb final feliç. 

La felicitat que caduca al final dels cinc minuts de mandres i mirades al sostre. Al tren, una dona amb un evident excés de maquillatge, caracteritzada de dona egípcia, llegeix el Dalai Lama. Sentir-se atrapada a la roda de l'hàmster, sempre corrent sense arribar enlloc. L'olor fugaç de camamilla que et sorprèn i que fuig, verd amunt, pel paisatge. No saber, no voler saber, ignorar-te a tu mateix. Matí que s'enlaira. Tots els colors. Dimarts.  

Els dies de merda ho continuen essent malgrat et netegis els vidres de les ulleres.

Esdevenir aigua. I nedar en tu mateix, submergir-t'hi fins que no quedi un bri d'aire per recórrer. A la superfície, tots els motius per tornar a terra ferma. A la riba, tots els mots que esperen, eixuts, per omplir-te.

Ja no tenim els turmells joves, ni les mans ho abasten tot. El temps se'ns torna passadís estret, les amistats perden color i el degoteig de paraules, que no cessa, ens acompanya en els silencis més plaents i més punyents, tot parlant idiomes diferents en cada ocasió. Ja no tenim aquella mirada de cadell, ni prou fam per devorar les nits de pell de neó. Però ara ho entenem gairebé tot.