Davallar per aquesta rambla del migdia, fins al caire de la tarda. Arribar a la línia de mar que separa vespre i horabaixa, a una platja de rellotges de sorra, per contemplar com els vaixells tornen a port, carregats de pesca i matinada que després vendran a la llotja a preu d'alba. Temps amb brànquies, ofegat d'aire, envoltat de morralla, amb la sal dels dies a les escates. La tinta de la nit s'escampa arreu: taques, llunes i estels. Tornar cap a casa, amb el silenci sobre la pell, i un grapat d'hores fresques embolicades en paper. Demà, més.

M'agraden les mans. Confesso que és una de les primeres coses en què em fixo quan conec una altra persona. Els dits, les ungles, el palmell, i la forma en general. He conegut homes amb mans rudes que parlaven alhora amb carícies tendres. Homes amb mans de taula d'oficina, amb els capcirons dels dits gastats per les cordes d'una guitarra. Homes de dits llargs, modelats i educats per la disciplina del piano. Homes de mans velles, belles i sàvies per l'efecte del temps i del treball. He conegut mans grans i petites. Suaus i aspres. Mans que ja han callat i altres amb milers d'històries per explicar a les butxaques. M'agraden les mans, us ho he dit ja? Sobretot aquelles que m'agafen fort els dies rúfols de vent, pluja i penya-segat, i que no em deixen anar.

Adolescents efervescents, avorriment mal dissimulat, silencis de fireta. Invocar déus poca-soltes i imaginaris per fer que les paraules que callen dins de tots els llibres d'aquesta biblioteca parlin alhora. Confondre's amb el soroll eixord, perdre's en el laberint de diàlegs absurds entre best-sellers i diccionaris de llengua. Mentre el desgavell escapa per les sortides d'emergència, seure d'amagat en un racó de la secció de poesia i sentir com els propis versos es reciten ells mateixos amb veu de lletra d'impremta. Massa hores de lectura al cervell, els efectes secundaris de tanta literatura. O sobredosi d'apunts i mala lletra.

Cridar amb desfici, amb urgència, el nom que portes a dins i que et corca el ventre. Atropellat sobre l'asfalt, el gat de la memòria, esbudellat, amb les set vides exhaurides. Que la pluja s'endugui, riu avall, la sang i la tinta; els records esgarrapats, consonants i vocals, i tots els forats a les arrels d'aquesta fusta podrida.

Penjo el telèfon i la teva veu encara juga amb la meva orella. Que no se'ns acabin les nits, omplim de demàs el futur immediat de les agendes. No deixem un sol espai buit, en blanc, que no parli de nosaltres. Mentre ens quedi alè per pronunciar-nos les ganes de més, ens citarem a cegues per celebrar aquesta fam d'abraçar-nos el cos inquiet rere el color vermell viu de festius i diumenges.

Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera

Em plou a dins. Es mullen les llambordes desgastades de resseguir-me, una i altra vegada, els carrers del teixit nerviós les nits que no puc dormir. Les paraules, xopes fins a l'arrel, molles fins al lexema, se m'encongeixen a la llengua. Els homes que he estimat perden talles fins a esdevenir records infantils. Em plou a dins, i enfilo aquesta veu mínima a les barnilles del paraigua per cosir els mots que saben nedar, ara diminutius diminuts, a aquest discurs aficionat. No em crideu pel nom del poeta: l'aigua s'ha endut la mètrica i els versos no em fan cas.

Quina despesa, l'escriure. Malgastar tanta coma, neurona, sentiment i lletra per crear monstres alfabètics i paràgrafs per calçar mobles. Per esmolar frases que tallen la pell i la pròpia carn. Faig callar les paraules: no hi ha eco ni ressò ni mesura en aquests versos. Pidolo silencis, oli lubrificant, rodes d'engranatge i un miler de quilòmetres més de vida.

L'anonimat d'un nom i un cognom, trampa o amagatall. Sense un rostre com a prova, sense la genealogia com a aval, sense complements no ets res més que algú indefinit sense lloc concret al calaix de la ment on desem la memòria. Filla de, mare de, amiga de. En la solitud del teu nom, et sents multitud. I dona sense història ni avantpassat.

 

La veu humida del riu entona, en tots els matisos del gris, una banda sonora de terra mullat, cargols i llum esmorteïda. Pluja de margarides a la riba i plomes sota el llit. El meu àngel despistat ha vingut aquesta nit a passar revista. Hem decidit, entre somnis i llençols, que ens reescriurem la vida al palmell de les mans. I que les lletres de les cançons han de canviar de protagonista.

El desig fa volar les cartes i recórrer cinc-cents quilòmetres en un no-res. El carter m'entrega el teu sentiment urgent, concentrat en poc més de cinquanta pàgines. En temps d'e-mails breus i apressats, ja no ens basten els petons digitals. Continuem enviant-nos, doncs, aquest amor particular amb segell i per correu certificat.

Llegeixo ingredients impresos als envasos, menjo versos blancs i poemes, i escric receptes de cuina en prosa poètica. Escolto música per a esses sordes, callo per no dir res i gaudeixo de bona punteria. Encara no he trobat el vermell de les cotxinilles i no sé cantar-li a la dutxa, però sí nedar el blau de les piscines. Adopta'm. Adopta'm els costums, les aficions, les dèries i manies; els gintònics, els dies laborables, els que es vesteixen de festa i totes les fotografies. Saps del cert que jo sí que ho faria.

Petits incendis cremen a dins. 

Rostolls de mots que resten de la sega, 

boscos de bruc i dies clars. 

Branques de vesc, 

matolls de paper.

Ésser pedra foguera, 

fòsfor, llumins. 

Atiar el foc. 

Oli a la llàntia. 

Que no s'extingeixi la flama. 

No fins que tot s'hagi consumit.

Som allò que som per casualitat? No, la culpa és de les lletres de la causalitat, que no paren quietes.

John Keats, Sonnet

Recorro els carrers on encara viu, arrapat a les parets, l'eco dels nostres passos. Intento distanciar-me de la realitat i encara se m'omplen els calaixos de poesia. I les butxaques, de pretèrits imperfets que juguen amb els meus dits i que pesen com pedres. Si caigués al riu en travessar el pont de les meves nits, no podria fer res més que ofegar-me en aquest cinisme que se'm resisteix. Però encara hi queden baranes.

* Bright star, Cinema Catalunya. Terrassa, 11.9.2010

Catalanisme i rentadores. Banderes i bugades prenen les façanes. Fem dissabte malgrat la Diada. Flaire de pollastre a l'ast i sardanes a plaça. Sentir-se pàtria de ningú. I totes les fronteres.

A l'habitació, el llit obert, indecent, m'ofereix la seva carn blanca. Com dir-li que ja no sé devorar matins i nits de divendres, diumenges i dissabtes, i repetir. Repetir fins a esborrar la son del rostre i aquell desig entre les cames. Com dir-li que ara dormo sense somnis. Que menjo sense gana.

Amadeu Vidal i Bonafont, Les hores salvades

El teu sabor m'esclata a la llengua. La pell, als capcirons dels dits. Avui l'amor és fet de pessics als mugrons, de mossecs al coll. De llavi tendre que descansa al pit per després continuar el seu camí. L'eco de tots els records udola, cos avall. Avui l'amor no té amo ni casa on tornar.

No, la vida és plena de faltes d'ortografia.

La mecànica de la incertesa et desmunta peça a peça. S'allunya la tempesta del desesper, i el terra, fred i silenciós, mostra l'espectacle de la desfeta. És hora de recollir aquest escampall de tu. T'arreplegues i t'endreces, altre cop. Però sempre manquen dos o tres cargols, i alguna que altra volandera. Saps que, amb cada muntatge, esdevens una mica més fràgil. Com un moble d'Ikea.

Busco penya-segat de la mida dels nostres accidents verbals per llençar-hi les serradures del diàleg dels nostres cossos. No ens va servir de res abocar la llengua a tots els besos, ni accentuar la pronúncia de les carícies que ens creixien a les mans: no vàrem saber llegir-nos les ferides ni redactar-nos de nou sobre el full en blanc.

Busco futur imperfet per a amistat. Seriós, divertit i discret. I que no em vulgui conjugar en plural.

Silencis que s'acaben amb un tímid "hola, com estàs? bé, i tu?", i un tornar a començar com si no se'ns hagués acabat mai el temps. Un tornar a conquerir-nos les converses, les boques, les mirades i els centímetres de pell. Però els silencis no s'acaben; només se'ns trenquen els somnis amb el preludi d'una tempesta i les campanes de matinada.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc

I què en faríem, dels rèdits d'aquest amor enverinat? No cobreixen ni les despeses.

M'escric les derrotes a l'aspror dels colzes i els genolls. Esborranys d'epitafis sota el ciment dels murs, al vermell terrós dels maons. Entre les ungles, les restes del plor d'una ceba anuncien la catàstrofe d'un sofregit, el drama d'uns macarrons. Els diumenges se'm moren a les mans, i la darrera plana dels dilluns s'omple d'esqueles. M'escric les renúncies a les clivelles dels talons. El testament de les meves il·lusions, però, l'amago sota una bona capa de crema.

Escanyapobres en blanc i negre
venen sal i sorra de platja a pams i a pes.
Hores absurdes de trànsit intens,
núvols que cauen del blau del cel.
Es lloguen castells en l'aire,
i els camells trafiquen amb promeses bordes
nascudes als marges d'un bancal.
On anirem a parar
si caminem per rases i séquies
per estalviar-nos l'asfalt.
Amb els peus mullats
i els llavis ressecs,
ja no sabrem pronunciar-nos el temps
que ens resta als vorals.
Ni el nom que vàrem aprendre
a força d'estimar-nos el perfil de les lletres.

Hi havia una vegada una noia que no tenia el que havia de tenir per ser guanyadora, i sempre quedava finalista. I no només parlem de literatura. La vida es reia d'ella, deixant la mel a tocar dels seus dits perquè li n'arribés la flaire, però sense poder tastar-la. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i la noia ja s'ha fos, juntament amb el conte.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

En boca d'altres, bruixa sense escombra, assignatura prohibida. Les teves paraules amb escates però sense espines, lepidòpters escrits a l'aire amb la tinta del llavi, em sobrevolen la nit del cos. Entre esbatecs d'ala guarnida i pols de colors, t'espero els amanyacs amb el tou dels dits, la carn dels mots, el caire viu de la dent. Ni flors ni violes, sense dir ni ase ni bèstia, m'enganyes dolçament malgrat saber-te el parany. He desxifrat els teus silencis de tela d'aranya; teixeix-me, doncs, el plaer als voravius de la pell. Amb escates però sense espines.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc

T'enyoro dos cops al mes. Et dedico un somni cada tres setmanes. El meu febrer més nu és tan lluny que ja no recordo el mal que em feia a les entranyes. M'enfilaré, doncs, a la branca més alta del meu primer febrer sense tu per vestir-me de groc mimosa, i cridar que no puc oblidar el que he viscut. Però que visc, encara.

Omplo el mes d'abril -fins ara desolat- amb tot de poemes. És una manera com una altra de maquillar una part del passat -dolorós- que respira la meva agenda.