Ves al contingut principal

el eterno secundario

Hi havia una vegada una noia que no tenia el que havia de tenir per ser guanyadora, i sempre quedava finalista. I no només parlem de literatura. La vida es reia d'ella, deixant la mel a tocar dels seus dits perquè li n'arribés la flaire, però sense poder tastar-la. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i la noia ja s'ha fos, juntament amb el conte.

Comentaris

  1. ;) Genial!! (des de Mca)

    ResponElimina
  2. dona, ser finalista no és la panacea, però està molt bé, no? una altra cosa és "ser el del final"... dic jo...

    :)

    ResponElimina
  3. el eterno penúltimo

    Hi havia una vegada una noi que tenia el que havia de tenir per ser graduat cum laude però no volia passar per l'embut i sempre suspenia. I no només parlem d'assignatures. Els professors es reien d'ell, deixant l'aprovat a tocar dels seus dits perquè li n'arribés la flaire, però sense poder superar-lo. I vet aquí un ratolí, vet aquí una guineu i el noi ja s'ha evaporat, juntament amb el conte.

    ResponElimina
  4. Mca? ;)

    és que sempre em quedo a l'andana, amb cara d'imbècil veient com s'escapa el tren, Arare... i ja cansa una mica, saps? però sí, millor això que ser el del final! gràcies! :)

    veig que tothom té la seva versió de la història, vinz :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada