Vés al contingut principal

blanc sobre negre

Llenço el teu nom als peixos,
Mai, perquè el trobin
fet carn i sal i aigua
els meus hams de demà.

Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera

Morta la ràbia, enterrada la pena, ara ja només resta sentir-se inútil i impotent. No poder ser tisora per tallar la bena que tapa els ulls, i el cordó umbilical que ens lliga al llast d’un passat incòmode que ens hipoteca el futur i ens esclavitza el present. No poder arribar a ser 'encara' i haver de conformar-se amb un 'mai més'. Aquesta eternitat de dues paraules ens va desfent en polsim de guix mentre escrivim a contracor aquest càstig infinit a la pissarra del temps, per haver estimat massa i malament. "No ho tornaré a fer". "No ho tornaré a fer". "No ho tornaré a fer".

Comentaris

  1. "mai més" aquesta eternitat de dues paraules avui totalment impaïble, que fa les nit inacabables i els dies insofribles.
    "Ho tornaria a fer", "Ho tornaria a fer"... Estimar amb bojeria és la mort i és la vida.

    ResponElimina
  2. haver estimat bojament ens ha donat les paraules per escriure aquest sentiment tan intens, Ramon. però ara sóc un 'mai més' amb el cor ensinistrat. gràcies per venir :)

    ResponElimina
  3. sembla que tens millors contrapuntistes que jo jaja ;)

    ResponElimina
  4. Després de les teves paraules només puc assajar una possibilitat davant el sofriment o el desamor i és que tancar-se a no tornar-ho a fer fa perdre's la Vida, en majúscules. Malgrat tot el que puguem baixar cal valorar tot el que vam pujar en l'escala de la felicitat :)

    ResponElimina
  5. "Sort que ho vaig fer", diria jo... i, com en Ramon, "Ho tornaria a fer". Però entenc el raonament.

    Com deia Descartes, "el cor té raons que la raó no pot entendre". Doncs això.

    ResponElimina
  6. Ricard, Visc, en majúscules, però la felicitat en el terreny sentimental ha esdevingut fal·làcia :)

    Arare, doncs això :)

    ResponElimina
  7. Hi tonraré, hi tornaré, hi tornaré... No ens podem tancar en banda. Cada camí és diferent i té les seves pedres... I la riquesa d'enamorar-se una vegada i una altre, i encara més si convé o el camí ens hi porta...
    Entenc el teu raonament. I com diu la meva filla: Ara veuràs el món en colors...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada