Inventar un no-poema per als silencis còmodes, de roba baldera i sabata vella. Un no-poema que no comenci, que calli per a les estones de felicitat en les quals hi ha lloc per a tot excepte per a les paraules.
Conxorxa del cos: química adversa i un saber-se a alguna banda sota capes infinites de pell. Aquest viure atrofiat a la superfície i la fam anestesiada dins un cau secret on mai n'hi ha hagut prou amb gratar la crosta per sortir-ne.
Líquid, el mapa que et duu a la sortida del laberint. I t'aculls de nou sense demanar-te explicacions. Benvinguda a casa. Welcome back home.
Regust d'estafa als sentits quan paeixes els versos mediocres de poetes sobrevalorats.
Sort que sempre tens a mà un bon poema d'algun autor humil per combatre la indigestió.
Una parella es besa amb tendresa al carrer. I penso en el temps que s'estén entre tu i jo, com un fil llarg i invisible que ens uneix. Penso en totes les hores que han passat des del darrer petó apassionat i el pes de la rutina se'm precipita al damunt, sobre aquest cos cansat d'aquesta edat que sovint li lleva la veu per entonar unes paraules boniques quan ningú no les espera.
Els mateixos anys que marquen arrugues a la pell també atenuen el foc, i les carícies potser ja no cremen com abans. Però tu i jo sabem del cert que l'amor no només es compta en petons.
El poema com un monument en vers
a la pulsió que ens deshabita.
Digerim la nostàlgia
mentre vestim el desig desgastat
amb els colors brillants amb què l'enyor
pinta les parets de la memòria.
Esborres els límits del cos
-pell, por, memòria-
per abastar-te tot cercant altres patrons,
altres mides.
Aquest ser sense baranes ni cotes ni brides,
un ser excessiu que desaprèn el vessar,
que desdiu el vertigen.
Ser tot ales, i apamar els matisos del blau
que caben en un sol cel.
Llibertat és renunciar a la immensitat,
encabir-se de nou en l'espai mínim
de les pròpies mans.
I saber que sempre hi pots tornar.
Remor de cavalls al galop, a la sang.
Se'm precipita per dins una vida
que encara no conec,
una tardor que se m'arrapa a les pestanyes
per no caure al fons de la mirada.
I em dic, et dic, us dic un i altre cop
-com un prec, com un mantra-
perquè plogui avall aquesta por que ho taca tot
amb un tel de color de fulla seca,
d'ametlla amarga.
Un ai al cor atropellat pel batec en trànsit que cerca la sortida del laberint que són les costelles quan la por pren el pit i el senyoreja. Mastegues déjà vus que són ecos de tots els possibles futurs que viuen a les cançons que envelleixen amb tu.
La fúria que creix dins l'embull intricat d'una sola possibilitat té gust de foc i menta.
Tornes a l'ahir durant un instant
per esmenar un avui
mal dibuixat.
Malgrat l'ajut de la línia recta,
el camí a recórrer cada cop és més llarg.
I no hi ha dreceres.
Trencadís de vides pseudoideals. Petites felicitats que componen una façana darrere de la qual amaguem tota la merda. Digues voyeurs digitals, digues e-xhibicionisme, digues Instagram.
Saber-te, un a un, els nusos
que lliguen la musculatura del jo.
Els dits conjuguen el cànem
d'un verb cansat.
El cordill que et diu,
que et vertebra,
que et gronxa,
té memòria.
A estones aquesta por inútil
que petrifica el batec.
Un segon, dos,
i llavors el desgel.
El cor cau dins teu,
ara que esdevens líquida,
i no saps si pou o riu,
si pedra i molsa
o còdol arrodonit pel corrent.
La fam,
a trenc de pell,
esperona la salvatgia del tacte
que cavalca fins al record del primer
mossec en aquesta carn que és ja tan teva
que t'hi reconec la veu en cada gest.
La realitat com una arrel fonda,
com un llast.
Que la voluntat, de tan feble,
s'aliï amb la mirada ingràvida
per enlairar-se com un globus
paisatge enllà.
Quan faig nusos als records
per intentar lligar allò que sóc ara.
Quan em perdo entre pronoms,
entre tots els temps del verb
i no en tinc prou amb ser,
prenc un voler-te
com a punt de partida.
Un exèrcit de tèrmits devorant un somni de fusta. El codi secret dels semàfors. Cavalcar el costat salvatge i aspre dels núvols. Un petó a deshora. Despullar mandarines a mitjanit, i dibuixar paraules taronja a l'aire amb l'olor cítrica que resta als dits. Una guardiola a vessar de temps. Tu. Brodar fotografies a una memòria en blanc. Quelque mot en français. Alle Blumen. Totes les flors.
Em mosseguen totes les boques que em falten
quan els teus dits,
àvids de rialla fàcil,
cerquen sense èxit un bocí d'infantesa
oblidat entre les restes dels naufragis
que la ressaca del temps bressola
fins a la riba d'aquest cos de pell cansada.
La rutina de la caiguda.
Que se't negui l'equilibri,
un centre de gravetat.
Que tan sols resti avançar amb pas de cristall
fins a la propera pedra,
viure amb el regust de la pols
a tocar de boca.
Rebel·lar-se contra els vidres trencats
és habituar-se al tall.
I a la pèrdua de la pròpia sang.
Obeeixes, diligent, com has fet sempre. Fer allò que toca quan toca, ser responsable, bona nena. I quan la vida se t'acosta amb un somriure i fa com l'avi que ofereix al nét l'oportunitat de ficar la mà a la butxaca de la jaqueta per veure què hi amaga, trobar que és buida, que no hi ha caramels.
Hi ha dies que se t'acaben les excuses per enganyar-te a tu mateix.
La debilitat es fa forta en el trajecte del nus
que viatja entre la gola
i l'estómac.
Hi ha pors com camins que no es deixen desfer
sense que saltin les alarmes,
però una veu de dits valents et diu
a cau d'orella
que la feblesa mai compra bitllet.
El desig només vol
deixar de ser-ho.
Manuel Forcano, Estàtues sense cap Aties el foc amb l'aigua
amb què havies de calmar
aquesta set.
El desig, per ser,
ha de nodrir-se
amb el seu propi vertigen.
Faig arqueologia de mi. I el fòssil que he esdevingut amb el temps troba petites històries que escrivia el jo de fa deu anys. MALSON PARANOIDE Fi de la jornada laboral de nou a cinc. Tanco el meu armariet de vestuari després de desar-hi la disfressa d’inepte. Em poso l’abric, em col·loco el cervell al seu lloc. Torno a ser jo. De tornada a casa, m’aturo a mirar com unes quantes ovelles que es tenyeixen intencionadament d’un negre pseudointel·lectual formen una cua que serpenteja fins a la caixa del supermercat d’idees barates que hi ha a la cantonada. Obert vint-i-quatre hores tres-cents seixanta-cinc dies l’any. La gran oferta del dia: es venen a pes idees originals. Per la flaire que se sent des del carrer, hom diria que es tracta d’una partida defectuosa, en mal estat, però la pituïtària de la borregada no distingeix la ferum de corromput. El seu olfacte està més que acostumat a la pudor de la banalitat.
Reprenc el pas i, com cada tarda, em pregunto per què m’agrada tant sentir la ca…
Ningú no ens va dir
que l'amor esdevindria una dèria dòcil,
blana, com els cossos a l'hora blava
tot just abans d'abandonar-se.
Estimar-nos ara
és deixar de banda la prudència
amb què mossegàvem la cirera,
tot esperant el moment dur i aspre
del pinyol.
Donar-li dents a la ràbia
i que devori el blanc a cop de paraula.
No escriure la fam que ennuega és la càries
que corca el vers que encara ha de néixer.
A dins, maregassa.
A les costelles, l'embat de la por.
La veu de salnitre que desgasta la pedra,
mot a mot,
com una cançó antiga que l'oblit desfulla
mentre enganya la memòria amb una falsa primavera.
Érem un cos de set infinita; sota la pell, eixams d'abelles. La vida, a punt de vessar per les costures; el cor àvid a punt d'estrena, a punt per ésser trencat. Érem llum, tacte, moviment, soroll. Desorientats, buscàvem el nord als ulls dels altres.
Sota la pell, ara, un mil nou-cents noranta-quatre que cou. I aboquem tot l'enyor a una playlist que ens recorda que un cop vam ésser set, llum, tacte, moviment, soroll. Perduts encara, ara sabem del cert, però, a quina mirada trobar-nos.
La vida com un ocell petit que habita dins
d'aquest cos-gàbia de barrots massa prims,
massa separats
per on podria escapar en qualsevol moment.
La vida com el motiu que el reté a dins,
malgrat saber que la porta és oberta.
Inventes un sol a mida per a les cançons tristes que nien a la memòria i sonen en bucle quan la vida desafina. Domador de temps verbals rúfols, constructor de castells de cartes per a princeses despentinades, company d'aventures en alta fidelitat. Mans d'arbre, veu de fusta, abraçada amb voluntat d'arrel. Et voilà, my friend. Primavera'm els hiverns, vols?
El fons d'aquest pou ha esdevingut pàtria
a força de resseguir-ne els límits.
Vius els versos amb un deix de pedra i molsa,
ets dits falguera, ànima forat,
oneges banderes d'ocells de tinta dibuixats
a mà alçada al teu pany de cel circular.
Pronuncia'm tots els noms solars que acull
aquesta pell aspra amb un feix de llum
per escapar d'aquest cos fet badall.
Els cabells, arrissats i esquerps
com un mar embravit;
a la mirada fosca, s'hi arrapa
un adéu tremolós a la infantesa que caduca
davant l'arribada de l'estiu impacient
que és una adolescència.
Nen amb tots els contes llegits,
home a mig fer que, perdut
en una pàtria antiga de noves fronteres,
encara demana un bes de bona nit
per començar a somiar.
Crisàlide, serp en muda.
La bellesa en trànsit,
la brillantor que cega,
l'esplendor que es marceix.
Invisibles, els cicles,
les edats que ningú no vol.
Tan sols és sensible d'ésser bell
allò que hom vol veure.
Que el passat s'entesti a esdevenir present tot enviant-te postals des dels norantes. Les emocions dels vint anys, com un iogurt caducat, et regiren un estómac que ja fa temps que va desnonar les papallones.
Ràbia tipus Miles Teller a Whiplash. Mil bateries al cap sonant alhora, al compàs. Com m'agradaria dominar l'art de la percussió per fer que la mala llet soni a glòria.
Malgrat els dies rúfols, els abismes, tots els murs, les portes, els panys i les claus, l'enyor ensinistrat, la fe apedaçada, les distàncies esquerpes i l'hivern interior, saber que hi ets. I que hi sóc.
Celebrem-nos, doncs. Perquè sí. Perquè tu. Perquè jo.
T'espolses els dilluns grisos mentre intentes cordar-te una nova setmana al cos amb tot de botons rescatats d'altres naufragis d'hiverns fets de llana i calendari.
Pidoles matins amables, d'una llum de sol valent per, sota l'abric, péixer primaveres.
Mastegues la ràbia perquè t'esclati a les dents. I inventes una pau sense mots, una col·lecció de silencis fets de metralla.
Hi ha dies que ja neixen essent batalles perdudes.
Un piano desaforat estavella notes contra una paret. I tu desfàs la tarda a través del finestral en fils de pluja que es resisteix a caure i manats de música desordenada. La humitat es dissipa a mil revolucions per minut mentre maldes per fer callar la impaciència amb el darrer esborrany de felicitat. El vermell de l'autocorrector et diu que no, però sempre has tingut el mal costum de guardar un seient per a l'esperança.
D'entre el gris de la mediocritat, entreveure els matisos més brillants. O que de tant en tant se t'il·lumini la mirada amb l'esclat d'alguna tonalitat que, rebel, s'escapa i destaca del cel ennuvolat de la rutina.
A l'aire d'un capvespre, surant, una carícia de clorofil·la. El coratge és d'un color de focs artificials.
La part de tu que es nega a deixar l'efervescència. I mires de convertir aquesta fam en heura que se t'arrapi per dins i que arreli a les paraules i que cobreixi les parets i el paisatge interior i, amb la gola atapeïda d'un verd esmolat d'urpa, emparrar aquesta impaciència a l'estructura invisible del blanc mitjançant un crit pautat.
Crepita el tacte que no gosa
dir la pell amb veu d'escorça.
Elèctrica encara l'empenta fossilitzada,
la nostàlgia metàl·lica del gest.
Un cop vam ser tendres
i ens ho repetim per dins,
un i altre cop
(la paraula és os-moviment-
cartílag-articulació)
per no deixar de ser-ho.
La carn vessa pel record
de la silueta dels teus trenta anys.
I dius prou als límits que enceten la pell
d'aquest ara tan rotund
que encara no tens apamat.
Escolto Jagged little pill d'Alanis Morissette al cotxe per encetar un altre dia de rutina, i recordo quan vaig anar a comprar-lo immediatament després de sentir You oughta know a la ràdio, quan em vaig sentir identificada amb aquella noia que cantava emprenyada, que havia aconseguit posar música i lletra a la mala llet, a aquella impaciència, a aquella voracitat que se'm -se'ns- menjava per dins.
Arribo a destí, apago la música. Silenci. A The city of blinding lights Bono es lamenta preguntant-se "what happened to the beauty I had inside of me?". Jo acabo qüestionant-me, inevitablement, on coi ha anat a parar la meva fam.
Demanes temps al nou any. Temps per deixar de llegir i escriure malament i a corre-cuita. Temps per poder mirar amb calma dins teu, a fora, en totes direccions, i així triar les paraules adequades per ser capaç de fotografiar la tristesa, l'alegria, la desesperació, totes les cares de la vida, amb un sol vers.
Dies d'una veu de mans fredes que recorren l'esquena dels instants en què tu i jo ens sabem primavera pell endins. Dies així, de límits i llast i àncores i esquerdes, per combatre'ls llegint-nos els carrers deshabitats de tacte amb un deix de llar i
llana per rescatar-nos de tots els naufragis que inventa l'hivern quan
cau la tarda.
Recolzes el pes de la paraula al vers tibant. Un pas, i un altre. I avances per l'equilibri fins que el calfred, intens, et sacseja fins fer-te caure.
Hi ha poemes que no es deixen recórrer fàcilment. Tot i la xarxa de seguretat, no en surts intacte.
Massa incertesa a l'aire que respires.
I ofegues la por en aquest excés
de dubte i oxigen.
La mateixa por que et neda per dins
dins de la certesa
de tots els tactes possibles.