Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

rêve de moi

but perhaps the dream is dreaming us
Sting, When the angels fall

Que la fragilitat em ve de dins i traspua aquesta pell d'argila i pedra amb ànsies de muralla. I la mullena em degota i em delata malgrat el somriure franc i fàcil i el posat esquerp. I dius parapet, i barricada i altres paraules que acumulen capes, sostre, teulada i paret. Esquerdes arreu, i una por líquida sempre a punt per escolar-s'hi, per injectar-s'hi. Osmosi. En aquest intercanvi de fluids, que hi romangui l'essència d'un no-res que ho és tot, un saber que sí però no i viceversa. Que la fragilitat em ve de dins, i de vegades el somni t'inventa somiant-me i la pell se m'enruna. Les teves mans, però, a frec, em recullen la nit i aquest desig que, com un àngel de la guarda, sempre em salva.

l'èpica dels cossos

Que l'amor, ara freàtic,  se'ns desbordi sota capes de pell i memòria.  I ens diem el desig amb la set del verb  que articula el cos  i es rebel·la, èpic, contra aquesta forma de l'ésser que es conjuga subterrani, fòssil, mineral. Perquè encara som múscul perquè encara som sexe perquè encara som carn.
Perquè             encara                        som.

salaó

Que cada cop costa més mastegar aquesta vida de carn salada i dura. Assaborim i celebrem, doncs, l'àpat en què la fortuna, compassiva, ens ofereix un tast de cel perquè se'ns desfaci a la boca.

inventari de freds

Desnones dèries com aquell que espolsa l'arbre perquè creixi un hivern en el buit que deixa el verd. I, en aquest desfici de fer net, endreces un altre estiu que no t'ha abraçat gaire -o ets tu qui potser no s'ha deixat estimar prou? De sobte, inventari de freds a la memòria. Aquell de branca nua que arrela fàcilment a la pell, i t'obliga a cercar una primavera urgent en el cos de l'amant amb un gest que imagina tot d'ocells que tornen dels tròpics. O el fred d'olor de neu que duu el vent que bufa des del país dels teus trenta anys. El calfred que provoca el desig a deshora. I penses que potser sí que hi ha estius amables que t'abracen prou fort perquè no acaben mai de marxar del tot. Perquè tornen dels tròpics quan els invoques amb un gest suau sota el llençol i, enmig d'un hivern, ens recorden que el fred també crema.

fòsfor

La tarda juga a incendiar el blanc decadent d'un pany de paret. I tu, maldestra,  intentes imitar-la sobre el paper  amb mots que no s'inflamen. De vegades ets tot de llumins molls; de vegades, la possibilitat d'un foc  que viu dins d'una capsa.
La bellesa, sovint esquerpa, no deixa compartir la llum d'una horabaixa.

fotosíntesi

Aquesta ànsia d'ésser  que reafirma la idea de cos,  caos, cau, matèria. 
Ser tija, arbre, fulla, tronc,  estendre la pell al sol dels dies i esventar el verd com a bandera  d'aquesta pàtria petita que som. Inventar dèries vegetals de tacte d'herba al paladar,                                          clorofíl·lies. Saber-nos rics en saba nova, contrabandistes de vida en els límits de la foscor. 
I que sovint no hi hagi prou nit  per processar tanta llum.

crash boom bang

I el dia naufraga en aquesta selva indomable que han esdevingut els meus cabells. Batiscafos i escafandres per mirar d'entendre què passa avui dins d'aquest oceà particular pintat a mà amb un color fet a mida, i ple de peixos de plàstic, autòmats marins i meduses de gelatina.
Plou al fons de la imaginació, i les meves dèries viatgen en avions de paper que no duen paraigües.

sense preavís

El desig, a deshora.  I aquest voler-te sense preavís  incendia el pit dins aquest boscam  fet de batec i costella.  La set esprem les hores  en el desert de l'espera: el consol de l'aigua és a l'horitzó  dels mots que ens sostenen.
Trobar-te al final de les paraules.
Ets oasi, calma,  marinada, capvespre.

masculí singular

Mires -i admires- la perspectiva d'unes mans tot substantivant-ne el tacte.
De vegades la bellesa parla en masculí singular.

incendis

Saber-se el desig ancorat a la pell  com un estel amb tot el fil estès,  amatent,  tot esperant que el vent s'encalmi.
I que el desig en si esdevingui  el descens  -gradual i etern-  cap a l'hora en punt  en què s'incendia el tacte.

dèrmic

Tanta bellesa a tocar. I la por, com un voltor en vol circular, esperant que la pell se't torni tan dura que sigui impossible amarar-se d'ella.
Però no. Encara l'emoció, encara el calfred, encara la paraula com a bàlsam.

tots els nords

I torno. Perquè cal, perquè el moviment, perquè la intenció, perquè el verb.
Hi torno. Perquè una sola hac, perquè aquest petit pronom, feble però immens, dóna sentit a tots els nords.

my favourite song

Entonem un estiu en si major. Majúscul. Superlatiu. Rostem el plat dels dies, escurem la closca de les hores, bevem-nos les ganes a galet, despullem les nits i obrim de cames el desig, ara que ens parla en una llengua obscena que es pronuncia amb un alè d'oratge calent. Nodrim-nos de blaus, de grisos, de verds. Nodrim-nos de la pròpia carn que demana aventura i tacte dessota la pell. Entonem un estiu, sí, en veu alta, rotund. I una tardor i una primavera i un hivern. Que la vida, de tant en tant, ens fa sentir invencibles: tan sols ens cal trobar una cançó.

mesures d'emergència

Tardes ingràvides,  o com s'evapora la vida pell enllà mentre inventes verbs rèptils de sang freda mesures d'emergència conjugacions que s'arrosseguen en un intent desesperat de retenir-la  a frec de cos a frec de dent al subsòl d'un poema.

anatomia d'un estiu

Dius dies amb veu de juliol  i el temps s'esgrana en hores petites.  I nosaltres hi juguem com aquell que  enfonsa la mà en un sac ple d'arròs  per pur plaer.  Per dissoldre-hi múscul i os,  per relaxar-ne el gest. 
Que no passa res si, per un moment, la vida s'atura: la mà no oblida mai la pàtria del cos ni l'hàbit d'aferrar-s'hi.

la geometria del fred

Sostenir un hivern a les mans  per contemplar com el seu pes  adorm lentament la pàtria del tacte. A dins, un blau en calma                               -no saps si oceà o cel- bressola un silenci blanc  de paret buida.
Neva a una platja antiga  i la memòria,  com una ciència exacta, inventa geometries per a un fred  que ja no sap quina forma té, que ja no sap dir desembres.

un no-poema

Inventar un no-poema per als silencis còmodes, de roba baldera i sabata vella. Un no-poema que no comenci, que calli per a les estones de felicitat en les quals hi ha lloc per a tot excepte per a les paraules.

cinc anys

Conxorxa del cos: química adversa i un saber-se a alguna banda sota capes infinites de pell. Aquest viure atrofiat a la superfície i la fam anestesiada dins un cau secret on mai n'hi ha hagut prou amb gratar la crosta per sortir-ne.
Líquid, el mapa que et duu a la sortida del laberint. I t'aculls de nou sense demanar-te explicacions. Benvinguda a casa. Welcome back home.

sal de fruites

Regust d'estafa als sentits quan paeixes els versos mediocres de poetes sobrevalorats.
Sort que sempre tens a mà un bon poema d'algun autor humil per combatre la indigestió.

kiss me, kiss me, kiss me

Una parella es besa amb tendresa al carrer. I penso en el temps que s'estén entre tu i jo, com un fil llarg i invisible que ens uneix. Penso en totes les hores que han passat des del darrer petó apassionat i el pes de la rutina se'm precipita al damunt, sobre aquest cos cansat d'aquesta edat que sovint li lleva la veu per entonar unes paraules boniques quan ningú no les espera.    
Els mateixos anys que marquen arrugues a la pell també atenuen el foc, i les carícies potser ja no cremen com abans. Però tu i jo sabem del cert que l'amor no només es compta en petons.

allò que érem

El poema com un monument en vers  a la pulsió que ens deshabita.
Digerim la nostàlgia  mentre vestim el desig desgastat  amb els colors brillants amb què l'enyor  pinta les parets de la memòria.

tot ales

Esborres els límits del cos  -pell, por, memòria-  per abastar-te tot cercant altres patrons,  altres mides.  Aquest ser sense baranes ni cotes ni brides,  un ser excessiu que desaprèn el vessar,  que desdiu el vertigen.  Ser tot ales, i apamar els matisos del blau  que caben en un sol cel.
Llibertat és renunciar a la immensitat, encabir-se de nou en l'espai mínim  de les pròpies mans. I saber que sempre hi pots tornar.

mantra

Remor de cavalls al galop, a la sang.  Se'm precipita per dins una vida  que encara no conec,  una tardor que se m'arrapa a les pestanyes  per no caure al fons de la mirada.  I em dic, et dic, us dic un i altre cop  -com un prec, com un mantra-  perquè plogui avall aquesta por que ho taca tot  amb un tel de color de fulla seca,  d'ametlla amarga.

cardíac

Un ai al cor atropellat pel batec en trànsit que cerca la sortida del laberint que són les costelles quan la por pren el pit i el senyoreja. Mastegues déjà vus que són ecos de tots els possibles futurs que viuen a les cançons que envelleixen amb tu.
La fúria que creix dins l'embull intricat d'una sola possibilitat té gust de foc i menta.

distància entre dos punts

Tornes a l'ahir durant un instant per esmenar un avui                                                     mal dibuixat.
Malgrat l'ajut de la línia recta, el camí a recórrer cada cop és més llarg. I no hi ha dreceres.

peep show

Trencadís de vides pseudoideals. Petites felicitats que componen una façana darrere de la qual amaguem tota la merda. Digues voyeurs digitals, digues e-xhibicionisme, digues Instagram.

cànem

Saber-te, un a un, els nusos que lliguen la musculatura del jo.
Els dits conjuguen el cànem  d'un verb cansat. El cordill que et diu, que et vertebra, que et gronxa, té memòria.

líquida

A estones aquesta por inútil  que petrifica el batec. 
Un segon, dos,  i llavors el desgel. 
El cor cau dins teu,  ara que esdevens líquida,  i no saps si pou o riu,  si pedra i molsa  o còdol arrodonit pel corrent.

simbiosi

La fam,  a trenc de pell,  esperona la salvatgia del tacte  que cavalca fins al record del primer  mossec en aquesta carn que és ja tan teva  que t'hi reconec la veu en cada gest.

cop de puny

La brutalitat de la llum que  desprèn la veritat encega la carícia de l'engany  amb un cop de puny.
La boca hipòcrita escup vidres trencats.

ce qui je veux

Quan faig nusos als records per intentar lligar allò que sóc ara. Quan em perdo entre pronoms, entre tots els temps del verb i no en tinc prou amb ser, prenc un voler-te com a punt de partida.

wish list

Un exèrcit de tèrmits devorant un somni de fusta. El codi secret dels semàfors. Cavalcar el costat salvatge i aspre dels núvols. Un petó a deshora. Despullar mandarines a mitjanit, i dibuixar paraules taronja a l'aire amb l'olor cítrica que resta als dits. Una guardiola a vessar de temps. Tu. Brodar fotografies a una memòria en blanc. Quelque mot en françaisAlle Blumen. Totes les flors.

pessigolles

Em mosseguen totes les boques que em falten  quan els teus dits,                                                   àvids de rialla fàcil,  cerquen sense èxit un bocí d'infantesa  oblidat entre les restes dels naufragis  que la ressaca del temps bressola fins a la riba d'aquest cos de pell cansada.

cerco un centro di gravitá permanente

La rutina de la caiguda.  Que se't negui l'equilibri, un centre de gravetat. Que tan sols resti avançar amb pas de cristall  fins a la propera pedra,  viure amb el regust de la pols  a tocar de boca.
Rebel·lar-se contra els vidres trencats  és habituar-se al tall. I a la pèrdua de la pròpia sang.

premi

Obeeixes, diligent, com has fet sempre. Fer allò que toca quan toca, ser responsable, bona nena. I quan la vida se t'acosta amb un somriure i fa com l'avi que ofereix al nét l'oportunitat de ficar la mà a la butxaca de la jaqueta per veure què hi amaga, trobar que és buida, que no hi ha caramels.
Hi ha dies que se t'acaben les excuses per enganyar-te a tu mateix.

matrioixca

Viure tantes vides dins d'una de sola.
Comptar els jos que s'apleguen a dins,
i sentir com el temps
et va envoltant l'ànima de fusta.

Cada cop més fràgil i robusta.
Cada cop més frondosa i petita.
Fins a esdevenir llavor,
punt final
i origen.

clandestinitat

La debilitat es fa forta en el trajecte del nus
que viatja entre la gola  i l'estómac.
Hi ha pors com camins que no es deixen desfer
sense que saltin les alarmes,
però una veu de dits valents et diu
a cau d'orella que la feblesa mai compra bitllet.

paisatge amb blaus

Et nedes el cos per domar la pell líquida.
A les mans, un tacte de mirall
i un naufragi mal escrit a la mirada.

Aboques oceans a aquest temps
que no es deixa posar brides
per ofegar el motí que batega,
indecent,
a cada pam d'enyor.

al límit

El desig només vol deixar de ser-ho.
Manuel Forcano, Estàtues sense cap
Aties el foc amb l'aigua 
amb què havies de calmar  aquesta set. 
El desig, per ser,
ha de nodrir-se
amb el seu propi vertigen.

once upon a time

Faig arqueologia de mi. I el fòssil que he esdevingut amb el temps troba petites històries que escrivia el jo de fa deu anys.
MALSON PARANOIDE Fi de la jornada laboral de nou a cinc. Tanco el meu armariet de vestuari després de desar-hi la disfressa d’inepte. Em poso l’abric, em col·loco el cervell al seu lloc. Torno a ser jo. De tornada a casa, m’aturo a mirar com unes quantes ovelles que es tenyeixen intencionadament d’un negre pseudointel·lectual formen una cua que serpenteja fins a la caixa del supermercat d’idees barates que hi ha a la cantonada. Obert vint-i-quatre hores tres-cents seixanta-cinc dies l’any. La gran oferta del dia: es venen a pes idees originals. Per la flaire que se sent des del carrer, hom diria que es tracta d’una partida defectuosa, en mal estat, però la pituïtària de la borregada no distingeix la ferum de corromput. El seu olfacte està més que acostumat a la pudor de la banalitat.

Reprenc el pas i, com cada tarda, em pregunto per què m’agrada tant sentir la ca…

sense pinyol

Ningú no ens va dir  que l'amor esdevindria una dèria dòcil,  blana, com els cossos a l'hora blava  tot just abans d'abandonar-se.
Estimar-nos ara  és deixar de banda la prudència  amb què mossegàvem la cirera,  tot esperant el moment dur i aspre                                                             del pinyol.

penya-segat

A dins, maregassa.
A les costelles, l'embat de la por.
La veu de salnitre que desgasta la pedra,
                                                                    mot a mot,
com una cançó antiga que l'oblit desfulla
mentre enganya la memòria amb una falsa primavera.

mil nou-cents noranta-quatre

Érem un cos de set infinita; sota la pell, eixams d'abelles. La vida, a punt de vessar per les costures; el cor àvid a punt d'estrena, a punt per ésser trencat. Érem llum, tacte, moviment, soroll. Desorientats, buscàvem el nord als ulls dels altres.  
Sota la pell, ara, un mil nou-cents noranta-quatre que cou. I aboquem tot l'enyor a una playlist que ens recorda que un cop vam ésser set, llum, tacte, moviment, soroll. Perduts encara, ara sabem del cert, però, a quina mirada trobar-nos.

volàtil

La vida com un ocell petit que habita dins  d'aquest cos-gàbia de barrots massa prims,  massa separats  per on podria escapar en qualsevol moment.
La vida com el motiu que el reté a dins, malgrat saber que la porta és oberta.

electrolite

Inventes un sol a mida per a les cançons tristes que nien a la memòria i sonen en bucle quan la vida desafina. Domador de temps verbals rúfols, constructor de castells de cartes per a princeses despentinades, company d'aventures en alta fidelitat. Mans d'arbre, veu de fusta, abraçada amb voluntat d'arrel. Et voilà, my friend. Primavera'm els hiverns, vols?

feix de llum

El fons d'aquest pou ha esdevingut pàtria a força de resseguir-ne els límits. Vius els versos amb un deix de pedra i molsa, ets dits falguera, ànima forat, oneges banderes d'ocells de tinta dibuixats
a mà alçada al teu pany de cel circular.
Pronuncia'm tots els noms solars que acull
aquesta pell aspra amb un feix de llum per escapar d'aquest cos fet badall.

l'estiu impacient

Els cabells, arrissats i esquerps  com un mar embravit;  a la mirada fosca, s'hi arrapa  un adéu tremolós a la infantesa que caduca  davant l'arribada de l'estiu impacient  que és una adolescència. 
Nen amb tots els contes llegits,  home a mig fer que, perdut en una pàtria antiga de noves fronteres, encara demana un bes de bona nit per començar a somiar.

edats

Crisàlide, serp en muda. La bellesa en trànsit,  la brillantor que cega,  l'esplendor que es marceix. Invisibles, els cicles,  les edats que ningú no vol. 
Tan sols és sensible d'ésser bell  allò que hom vol veure.

drums

Ràbia tipus Miles Teller a Whiplash. Mil bateries al cap sonant alhora, al compàs. Com m'agradaria dominar l'art de la percussió per fer que la mala llet soni a glòria.

parce que

Malgrat els dies rúfols, els abismes, tots els murs, les portes, els panys i les claus, l'enyor ensinistrat, la fe apedaçada, les distàncies esquerpes i l'hivern interior, saber que hi ets. I que hi sóc.
Celebrem-nos, doncs. Perquè sí. Perquè tu. Perquè jo.

botons

T'espolses els dilluns grisos mentre intentes cordar-te una nova setmana al cos amb tot de botons rescatats d'altres naufragis d'hiverns fets de llana i calendari.
Pidoles matins amables, d'una llum de sol valent per, sota l'abric, péixer primaveres.

càries

Mastegues la ràbia perquè t'esclati a les dents. I inventes una pau sense mots, una col·lecció de silencis fets de metralla.
Hi ha dies que ja neixen essent batalles perdudes.

causes impossibles

Un piano desaforat estavella notes contra una paret. I tu desfàs la tarda a través del finestral en fils de pluja que es resisteix a caure i manats de música desordenada. La humitat es dissipa a mil revolucions per minut mentre maldes per fer callar la impaciència amb el darrer esborrany de felicitat. El vermell de l'autocorrector et diu que no, però sempre has tingut el mal costum de guardar un seient per a l'esperança.

clorofil·la

D'entre el gris de la mediocritat, entreveure els matisos més brillants. O que de tant en tant se t'il·lumini la mirada amb l'esclat d'alguna tonalitat que, rebel, s'escapa i destaca del cel ennuvolat de la rutina.
A l'aire d'un capvespre, surant, una carícia de clorofil·la. El coratge és d'un color de focs artificials.

cal·ligrafia del silenci

La part de tu que es nega a deixar l'efervescència. I mires de convertir aquesta fam en heura que se t'arrapi per dins i que arreli a les paraules i que cobreixi les parets i el paisatge interior i, amb la gola atapeïda d'un verd esmolat d'urpa, emparrar aquesta impaciència a l'estructura invisible del blanc mitjançant un crit pautat.

tendrums

Crepita el tacte que no gosa  dir la pell amb veu d'escorça.  Elèctrica encara l'empenta fossilitzada,  la nostàlgia metàl·lica del gest. 
Un cop vam ser tendres  i ens ho repetim per dins,  un i altre cop  (la paraula és os-moviment- cartílag-articulació) per no deixar de ser-ho.

but you are still alive

Escolto Jagged little pill d'Alanis Morissette al cotxe per encetar un altre dia de rutina, i recordo quan vaig anar a comprar-lo immediatament després de sentir You oughta know a la ràdio, quan em vaig sentir identificada amb aquella noia que cantava emprenyada, que havia aconseguit posar música i lletra a la mala llet, a aquella impaciència, a aquella voracitat que se'm -se'ns- menjava per dins. 
Arribo a destí, apago la música. Silenci. A The city of blinding lights Bono es lamenta preguntant-se "what happened to the beauty I had inside of me?". Jo acabo qüestionant-me, inevitablement, on coi ha anat a parar la meva fam.

make a wish

Demanes temps al nou any. Temps per deixar de llegir i escriure malament i a corre-cuita. Temps per poder mirar amb calma dins teu, a fora, en totes direccions, i així triar les paraules adequades per ser capaç de fotografiar la tristesa, l'alegria, la desesperació, totes les cares de la vida, amb un sol vers.

taula de salvació

Dies d'una veu de mans fredes que recorren l'esquena dels instants en què tu i jo ens sabem primavera pell endins. Dies així, de límits i llast i àncores i esquerdes, per combatre'ls llegint-nos els carrers deshabitats de tacte amb un deix de llar i llana per rescatar-nos de tots els naufragis que inventa l'hivern quan cau la tarda.

funàmbul

Recolzes el pes de la paraula al vers tibant. Un pas, i un altre. I avances per l'equilibri fins que el calfred, intens, et sacseja fins fer-te caure. Hi ha poemes que no es deixen recórrer fàcilment. Tot i la xarxa de seguretat, no en surts intacte.

oxigen

Massa incertesa a l'aire que respires.
I ofegues la por en aquest excés  de dubte i oxigen.  La mateixa por que et neda per dins  dins de la certesa  de tots els tactes possibles.