arbrar

De sobte, una ànsia d'arrel. I el cos se'm ramifica i la carn se'm dispersa, i aquest no saber com saber-me en una pell que crida escorça transforma saliva en saba que flueix incertesa amunt. I sóc fulles en fotosíntesi contínua dins d'una nit lluminosament nòrdica on els corcs somien amb l'aspror de la meva fusta. Fruita dolça quan em salves amb aquesta fe de dits lleugers que em formiguegen la vida. Dubto en totes les tonalitats del verd i del verb, i estimo amb la dèria de l’heura que s’escriu sobre la pedra. Ànsia d'arrel que no s'atura i em creix a dins i et busca, impacient, en la raó de cada petit terratrèmol per nodrir-se.

Comentaris

Publica un comentari

Entrades populars