an ↔ na

I torno. Perquè cal, perquè el moviment, perquè la intenció, perquè el verb.
Hi torno. Perquè una sola hac, perquè aquest petit pronom, feble però immens, dóna sentit a tots els nords.

Entonem un estiu en si major. Majúscul. Superlatiu. Rostem el plat dels dies, escurem la closca de les hores, bevem-nos les ganes a galet, despullem les nits i obrim de cames el desig, ara que ens parla en una llengua obscena que es pronuncia amb un alè d'oratge calent. Nodrim-nos de blaus, de grisos, de verds. Nodrim-nos de la pròpia carn que demana aventura i tacte dessota la pell. Entonem un estiu, sí, en veu alta, rotund. I una tardor i una primavera i un hivern. Que la vida, de tant en tant, ens fa sentir invencibles: tan sols ens cal trobar una cançó.

Tardes ingràvides,  o com s'evapora la vida pell enllà mentre inventes verbs rèptils de sang freda mesures d'emergència conjugacions que s'arrosseguen en un intent desesperat de retenir-la  a frec de cos a frec de dent al subsòl d'un poema.

Se'm precipiten per dins  tots els estius no viscuts com cal.
Sorra a la boca. 
I la recança es barreja amb la víscera  i les postals que no van arribar mai a destí  per culpa de la mala lletra.

Dius dies amb veu de juliol  i el temps s'esgrana en hores petites.  I nosaltres hi juguem com aquell que  enfonsa la mà en un sac ple d'arròs  per pur plaer.  Per dissoldre-hi múscul i os,  per relaxar-ne el gest. 
Que no passa res si, per un moment, la vida s'atura: la mà no oblida mai la pàtria del cos ni l'hàbit d'aferrar-s'hi.