Crepita el tacte que no gosa 

dir la pell amb veu d'escorça. 

La carn vessa pel record 

de la silueta dels teus trenta anys. 

I dius prou als límits que enceten la pell 

d'aquest ara tan rotund 

que encara no tens apamat.

Escolto Jagged little pill d'Alanis Morissette al cotxe per encetar un altre dia de rutina, i recordo quan vaig anar a comprar-lo immediatament després de sentir You oughta know a la ràdio, quan em vaig sentir identificada amb aquella noia que cantava emprenyada, que havia aconseguit posar música i lletra a la mala llet, a aquella impaciència, a aquella voracitat que se'm -se'ns- menjava per dins. 

Arribo a destí, apago la música. Silenci. A The city of blinding lights Bono es lamenta preguntant-se "what happened to the beauty I had inside of me?". Jo acabo qüestionant-me, inevitablement, on coi ha anat a parar la meva fam.

Demanes temps al nou any. Temps per deixar de llegir i escriure malament i a corre-cuita. Temps per poder mirar amb calma dins teu, a fora, en totes direccions, i així triar les paraules adequades per ser capaç de fotografiar la tristesa, l'alegria, la desesperació, totes les cares de la vida, amb un sol vers.

Recolzes el pes de la paraula al vers tibant. Un pas, i un altre. I avances per l'equilibri fins que el calfred, intens, et sacseja fins fer-te caure.

 

Hi ha poemes que no es deixen recórrer fàcilment. Tot i la xarxa de seguretat, no en surts intacte.

Massa incertesa a l'aire que respires.

I ofegues la por en aquest excés 

de dubte i oxigen. 

La mateixa por que et neda per dins 

dins de la certesa 

de tots els tactes possibles.