an ↔ na

Costa respirar quan tota l'esperança que queda es concentra en l'espai que hi ha entre la gola i l'estómac per fer una vaga de fam. Em pregunto on s'ha d'enterrar l'amor quan se't mor a dins. Potser al palmell de les mans.

Imaginar què fas, què penses, si realment et compensa tot plegat. La rentadora que acaba, el sol estès a fora i aquest cel tan blau que se't clava a la retina i et forada per dins suaument, sense fer mal. Les sumes i restes, les tecles blanques i negres, les abraçades petites -però, en el fons, abraçades-, tots els contes que queden per llegir, tantes piscines per nedar. Aquest cos ressec que s'abandona a un mai més, que desaprèn el mot carícia i el verb estimar. Imaginar què vols, què toques, què sents. El telèfon que sona, la vida que no espera ni escolta. Una via morta, un carrer sense sortida, un final de trajecte, un voler oblidar.

Tinc ganes de tornar a llegir Auster en versió original. D'anar al cine sola, sense esperar trobar el tacte de les seves mans. De pujar a un tren que em dugui lluny d'aquí i oblidar-me de tots els senyals de trànsit, de girar el volant. Tinc ganes de poder fer plans i que no s'enfonsi el terra al meu pas. De tornar a riure, que ja no sé com es fa. Tinc ganes de buscar-me, per tot arreu. I tornar-me a trobar.

El dubte i el desig empenyent-me cap a tu. Fràgil desig incert. La teva presència, la fugida i l'esperança del que no dius i sento a la pell. Véns i te'n vas com el llenguatge de les ones.
Remei Margarit, El dubte

Mirar enrere i que ara tot soni a grinyol. Desendollar doncs la memòria d'aquest cos i oblidar d'una vegada com s'escrivia sobre la pell la paraula amor. Tancar els ulls, tancar portes, dir prou. Ja no espero cap senyal que em delati que encara existeixo en algun lloc.

El meu fill es vol casar amb mi. Li he tret del cap: si jo només serveixo per fer de mare. No sé per quina raó avui el meu nas ha tornat a recordar aquella olor intensa i blanca que fa la neu de ple hivern a alta muntanya. Aquella que queia a la petita Sibèria quan encara no et coneixia ni sabia estimar amb tota l'ànima.

Desmuntar sentiments i mobles. Recuperar vides, blancs trencats i panys de paret. Comprar un piano, un barret i cent grams de bones notícies. Per fi, una petita alegria. És com capturar un sospir de miratge, un bocí d'oasi que et faci oblidar per un moment que et trobes al bell mig d'un maleït desert. Ja no hauré de pidolar somriures.

Què fer-ne, de tot aquest amor orfe, sense destinatari, que pesa tant a les butxaques. Mots de teixit volàtil, pedaços per tapar esquinços i forats, punxades als dits. Les agulles de cosir, sense el fil, esdevenen armes blanques.

Vomites l'ànsia de no existir, tota aquesta vida infectada entre sanglots i llàgrimes de fel. Quimioteràpia contra el càncer de l'ànima que s'estén sota la pell.

Ojalá en el futuro
tú fueses mi pasado
y mi presente.

Jordi Cienfuegos, Ojalá

Les paraules són petites flames que s'encenen als llavis, i ens agrada jugar amb foc. Però el passat ens crema als ulls i el present ha esdevingut material inflamable. Només ens queda imaginar un futur ignífug on poder tornar-nos a trobar sense consumir-nos. Ojalá.

Creuo, de matinada, aquest pont que he travessat tantes vegades venint de tu, anant cap a tu. Les campanades foraden el silenci fosc i rotund. Creuo, de matinada, aquest pont que he travessat tantes vegades però ara, a casa, ja no m'espera ningú.

Tot comença a florir. Hauré d'imitar la naturalesa, que diuen que és sàvia. Obrir finestres perquè entri el sol i marxin els fantasmes. Alliberar-me de tot aquest llast, fugir dels miralls, posar-me rímel a les pestanyes, que estan marcides. I no tornar a pronunciar-te.

Respirem, treballem, somriem, patim. Vivim. I l'amor que es trenca, es recicla i es torna a posar a la venda. Les nits se'ns adormen als braços i els dies es continuen despertant cada matí per dir-nos que encara som aquí. Però jo ja no sóc la mateixa.

Quin sentit té intentar entendre tot plegat. És com cercar la quadratura del cercle. Deixem-ho estar. Tot es redueix a seure en un vagó de tren, deixar-se endur fins al final del trajecte i, pel camí, comptar totes les primaveres que ens queden.

Censurar textos i textures. Mesos i mesures. Obrir les mans per omplir-les de llum. Als llavis, tast de cendra, regust de fum. Tants besos cremats. L'amor és una metàfora incendiària que consumeix tots els versos.

Som la mel presa al fons d'un pot,
estret, on no arribem amb la cullereta.

Amadeu Vidal i Bonafont, Crònica des de la banyera

He arribat al final de mi. Al fons del pot. Al lloc on van a parar aquells noms que mai aconsegueixo recordar quan més els necessito. Al magatzem de totes les teranyines i els sentiments desnonats. He arribat al final de mi. Allà on les meves pigues són punts i a part. La primera, sempre amb majúscula. Em torno a escriure. Torno a començar.

Poder fer-se preguntes
ja és en si una resposta.

Poder dir, per exemple, per què el sol
i per què la tardor, per què la pluja,
per què el rellotge i deu minuts d’amor,
per què no tornen mai les orenetes
o per què ens diem adéu.

Només el fet de demanar-s’ho explica
en bona part perquè
el sol i la tardor,
la pluja i el rellotge,
els deu minuts d’amor, les orenetes
que no tornaran mai
i explica menys
-encara que qui sapper
què, per quin obscur misteri de la vida,
per quin motiu, per quina regla absurda
ens diem adéu
quan volem estar junts...

Jordi Cienfuegos, L'àngel de la guarda és un mim que es diu ombra

El cel insinua neu nova sobre camps, voreres, teulades i carrers. Però jo em deixo seduir pel poder hipnòtic de la rentadora durant llargues estones. De l'assecadora, en surten estels de colors barrejats amb la roba i amb l'olor de suavitzant. Petits encanteris que el meu fill guarda a les butxaques per fer-me somriure i així foragitar les ganes de plorar. Vaig a centrifugar tots aquests dies per extreure'n l'excés d'humitat. Que només en quedi allò que realment val la pena, a banda de la sal.

Inventaré happy endings on refugiar-me quan ploguin adversitats. Imaginaré que algun cop sortirà el sol i que, en comptes d'arc iris, aquest cel gris tan meu esclatarà en imatges, miratges i focs artificials. Faré trucs de màgia i jocs de paraules, mans i mànigues per arribar a final de mes. M'hauré de mentir molt a mi mateixa per poder continuar creient en aquesta vida tan punyeterament absurda, dura i real.

Per fi he aconseguit desactivar els records perquè no m'esclatin ni als ulls ni a la boca. Només calia tallar el cable vermell.

Dir adéu de vegades és tan senzill com omplir tot de caixes de cartró amb peces de roba alienes. I amb totes les nits de cine, els concerts, tants i tants llibres, cançons, fotografies, i centenars de retalls de converses tot compartint una bona ampolla de vi, un gintònic o una cervesa. Dir adéu de vegades és tan senzill com admetre que el passat ha de marxar dels armaris i els calaixos. I que el present i el futur ja només es poden conjugar en primera persona del singular.

Paraules, silencis, cuirasses, escapisme. Hi ha mil maneres de morir, d'abandonar-se, de no existir, de consumir-se. Abans de tancar el llum de les meves pròpies nits, imagino que l'àngel de la guarda és un ludòpata que va perdre la meva custòdia tot jugant a les cartes, quan jo encara era molt petita.

Avui el blanc absolut tanca escoles i pinta de festa aquest dilluns. Avui encendrem la llar de foc, ens abrigarem bé i ens allistarem en un exèrcit infantil per lluitar en una guerra on les bales són boles de neu i els soldats es moren de riure mentre conquereixen voreres, placetes i carrers.

Podria abusar dels fàrmacs i de l'alcohol i escriure cançons surrealistes, però això no em convertiria mai en Bob Dylan. L'amor no correspost és cancerigen. Desaparèixer. De fet, ja no hi sóc. I'm not there.

Je veux une vie en forme de toi
et je l'ai, mais ça ne suffit pas
encore
je ne suis jamais content.

Boris Vian, Je veux une vie en forme d'arête

Jo vull una vida amb subtítols. L'amor, en versió original.
Et je serai toujours contente.

Amb l'ombra dòcil del teu cos m'avinc
i amb tu reprenc el goig de caminar.
Cap ruta no pot dur-me més enllà
perquè de tu me'n ve tot el que tinc.

Miquel Martí i Pol, Amb l'ombra dòcil

Ens sabem paral·lels; caminem, doncs, l'un al costat de l'altre cap al punt on sempre acabem convergint.

Si et mire,
si et pense,
no em demanes que siga objectiu;
tampoc no em demanes que siga subjectiu.

Tot això no trau cap a res,
perquè si et mire,
si et pense,
només puc ser una cosa:
adjectiu.

Andreu Galan, Cansat de diumenges
Em somrius des del blanc de la nevera. Congelaré aquestes ganes de tu, obriré una cervesa i, entre glop i glop, imaginaré un final feliç per a aquesta història.

El vent s'enduu els dies i la fe. I la vida esdevé un lent passeig per una avinguda sense botigues ni aparadors, sense desitjos ni temptacions. Només resten els records, que cremen com fulles seques de tardor, tot atiant un foc que no escalfa ni mans ni peus, que tan sols cou a dins com el pas d'un exèrcit d'ortigues per aquesta pell resseca. El vent s'enduu el fum i les cendres d'aquells que un cop vàrem ser. El vent s'ho enduu tot, i fa net.

Estime lentament
aquest record on s'arrapa el desig,
on la llum és el que ens queda
del cos.
Josep Lluís Roig, Peixos d'un mar sec

Estripar el full de calendari i que el camió de les escombraries s'endugui aquest febrer fosc però potser necessari. He brindat per aquest març o la promesa de trenta-un dies nous. Per viure'ls amb tots els ets i uts.