dijous

paral·lels

Amb l'ombra dòcil del teu cos m'avinc
i amb tu reprenc el goig de caminar.
Cap ruta no pot dur-me més enllà
perquè de tu me'n ve tot el que tinc.

Miquel Martí i Pol, Amb l'ombra dòcil

Ens sabem paral·lels; caminem, doncs, l'un al costat de l'altre cap al punt on sempre acabem convergint.

2 missatges al contestador:

Albert ha dit...

Ho torno a intentar.

Deia fa dos dies, que el punt on convergeixen dues línies paral·leles, la teoria matemàtica, diu que és l'inifinit. Si de cas, mireu que nosiga tan lluny.

anna g. ha dit...

Ara sí! Tens raó: les línies paral·leles no convergeixen mai. Sóc una il·lusa :)

Publica un comentari a l'entrada