mil elefants

De sobte, jo altre cop en aquella suite de l'àtic d'un hotel de Montmartre, quan la felicitat era una qüestió de pur conformisme. De sobte, jo entre aquell setembre i aquest novembre, mentre escric aquestes línies. Omplir-se, buidar-se, tornar-se a omplir de temps. I la pell que ja se'n ressent, i la mirada que se'm torna antiga. Els anys davallen ara mateix com una allau imparable. Mil elefants en estampida que se m'enduen sa vida. Amb el trencadís com a soroll de fons, i recolzada a la barana dels dies amables, torno a contemplar París.

5 comentaris

  1. Acabo de pensar que per entendre't he d'estar al 100%, i em sembla que fa dies que no ho estic, així que se m'escapa tot. Ara, les frases antoniafòniques no, és clar. No m'acabo de concentrar, però estem parlant de quelcom semblant a icebergs?

    ResponElimina
  2. XeXu! Que ja trobava a faltar els teus comentaris :)

    Hi ha dies que no m'entenc ni jo mateixa, però aquest post ha crescut al voltant de la frase dels Antònia. La imatge dels elefants és molt gràfica, i avui pensava en com arriben a canviar els nostres escenaris, i si nosaltres continuem essent els mateixos o ens anem diluint una mica en el temps. Si podem tornar a mirar enrere i contemplar coses del passat amb els mateixos ulls. I que, de vegades, els anys ens passen pel davant com una pel·lícula en fast forward :)

    ResponElimina
  3. M'agraden les últimes fotos que has pujat al flickr! Els colors vermellosos de les fulles a la tardor són preciosos i el cor amb el signe d'exclamació al costat parla per ell sol. ;)

    ResponElimina
  4. Jo pateixo d'antiguitat a la vista: 5 diòptries d'a.C. a cada ull!

    ResponElimina
  5. Hola, Pilar! A mi també m'agraden aquestes fotos: el mèrit és de la tardor :)

    Sr. Tinc, ulleres de ferro i cristall de roca! Gràcies pel seu sentit de l'humor esmolat :)

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall