OBJECTES PERDUTS


Va entrar a l’oficina d’objectes perduts. Ja no sabia on buscar més i va pensar que allà, potser la hi trobaria. Es va adreçar al funcionari per formular la seva petició i aquest, després d’escoltar-lo amb una atenció fingida, el va convidar amb un gest tot desganat a furgar entre les andròmines que s’amuntegaven als prestatges, amb un dit de pols o més; tot depenia del temps que portaven allà esperant que algú les reclamés.

Va passejar la mirada per tots aquells objectes abandonats i es va adonar de la quantitat de coses que la gent pot arribar a perdre: el cap, la vista, el temps, el tren, una aposta, els papers, el punt, la paciència, la virginitat, els nervis, la partida, el seny, l’interès...

Cansat de buscar entre piles de paraigües atrotinats i rellotges sense busques, va abandonar la recerca: a l’oficina d’objectes perduts, no hi era la fe que va perdre, sense adonar-se, un dia qualsevol. Però en el seu lloc es va emportar sota el braç una mica d’esperança que havia trobat, perduda, en un racó.

Comentaris

  1. Darrerament els contes tenen com un regust de cafè, oi? Amb un parell de carquinyolis i ratafia per acabar-ho d'amanir :)

    ResponElimina
  2. Melangiosament tendre bitxo.
    Esperançadamnet brillant.
    Com la primera rosella en un camp de blat.

    Petó. :)

    ResponElimina
  3. Em faria por entrar en aquesta oficina d'objectes perduts: potser trobaria tantes coses que ja ni recordo que he perdut. És clar que si arribés a veure aquesta esperança... Però potser se la va emportar tota...

    ResponElimina
  4. I mentre hi ha esperança hi ha vida...o era al revés? ;-)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars