*

*

divendres

lluny

Lluny queden aquells quinze anys en què desembolicàvem els dies amb frisança i bevíem la vida a galet. De tant en tant, però, tornen al present per recordar-te que són dins teu, ben endins. Que han arrelat, que han crescut, que has bastit estructures i projectes sobre ells, però que sempre pots tornar a mirar-te en el seu mirall i sentir per un instant aquell brogit que corria per les venes. Una parella es besa al tren, aliena a la resta de passatgers: es parlen en l'idioma dels petons adolescents, aquell en què les llengües intenten transmetre tot allò que no pot dir el cos perquè encara no li és permès. Mentre els miro, mentre em miro al mirall de la meva pròpia adolescència, penso com de lluny queden aquells quinze anys en què desembolicava els dies amb frisança i bevia la vida a galet. Aquells quinze anys en què posava tota l'ànima en cada bes. I tu encara no hi eres.

2 missatges al contestador:

Josep Lluís Roig ha dit...

Jo crec que deixem de ser adolescents per fortuna. Per a mi, l'adolescència va ser una etapa de córrer molt per no arribar enlloc. Bogeries en podem fer quan vulguem, encara. Però tenim perspectiva i orientació. Afortunadament, afegiria jo.
Però sí que fa molts anys que tenim quinze anys, sí.
Un bes!
M'ha agradat el mirall de l'adolescència. Però jo m'hi sent reconfortat en abocar-m'hi perquè llavors no m'agradava i ara m'accepte. Crec que he millorat!

anna g. ha dit...

Hola, Josep Lluís! A mi tampoc em va agradar gaire l'adolescència... suposo que ara, amb perspectiva, la recordo d'una forma una mica més amable. Un bes per a tu també. I Bones Festes! :)

Publica un comentari a l'entrada