Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.
No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.
Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.
Mireia Calafell i Obiol, Interpreta'm
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.
No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.
Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.
Mireia Calafell i Obiol, Interpreta'm
Estranya, incòmoda, provocadora, la recança es passeja, descalça, entre els espais en blanc dels dos darrers versos. Tot evitant trepitjar els vidres trencats de totes les històries que no van arribar a començar. Foragita-la. Escombra el dubte. Equivoca't.
Equivoca't però intenta-ho. Viu alguna cosa. Un bon lema.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest poema i la interpretació. Interpreto que l'últim paràgraf és teu? Si no és així corregeix-me. Però igualment, molt interessant i oportú.
Pedra foguera ;-)
ResponEliminaInquietants i discutibles aquests dos versos finals. No ho sé.
Allò que no comença provoca uns bons maldecaps, sí...
ResponEliminaÉs així, Anna! Però costa tant de fer! Trepitjar vidres trencats... és tan i tan dolorós! Una abraçada!
ResponEliminaJo, que no havia donat mai cap oportunitat a la recança per fer de les seves, ara em penedeixo de no haver sortit a recitar el passat divendres... Una abraçada, Ricard :)
ResponElimina