equivoca't

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

Mireia Calafell i Obiol, Interpreta'm

Estranya, incòmoda, provocadora, la recança es passeja, descalça, entre els espais en blanc dels dos darrers versos. Tot evitant trepitjar els vidres trencats de totes les històries que no van arribar a començar. Foragita-la. Escombra el dubte. Equivoca't.

5 comentaris

  1. Equivoca't però intenta-ho. Viu alguna cosa. Un bon lema.
    M'ha agradat molt aquest poema i la interpretació. Interpreto que l'últim paràgraf és teu? Si no és així corregeix-me. Però igualment, molt interessant i oportú.

    ResponElimina
  2. Pedra foguera ;-)

    Inquietants i discutibles aquests dos versos finals. No ho sé.

    ResponElimina
  3. Allò que no comença provoca uns bons maldecaps, sí...

    ResponElimina
  4. És així, Anna! Però costa tant de fer! Trepitjar vidres trencats... és tan i tan dolorós! Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Jo, que no havia donat mai cap oportunitat a la recança per fer de les seves, ara em penedeixo de no haver sortit a recitar el passat divendres... Una abraçada, Ricard :)

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall