*

*

dilluns

atles

Trànsit ferotge, el d'aquest temps que no té temps. La rutina rugeix a cent vint quilòmetres per hora sobre l'asfalt particular que entapissa els dies. Atropella, queixala, fereix, i la sang de les expectatives nodreix el vermell de tots els semàfors. Companys de viatge, aprofitem de vegades la pausa obligada del codi de llums per aparcar el paisatge i retrobar-nos els cossos coneguts com si fóssim amants ocasionals, aquells que fan inventari de nous centímetres de pell, de l'incert matís que adquireix la carn a mesura que hi nien els anys, i així refan els propis atles.

Som fets d'itineraris, cruïlles, grapats de carrers i mapes. El desig, però, és la ruta més curta: la línia recta que uneix aquells dos punts que sempre volen trobar-se. 

3 missatges al contestador:

...iescaig ha dit...

més que desig i per molt que ho sembli, aquesta línia recta pot ser, també, assetjament
ho has pensat, això? costa d'identificar una ruta, i encara més si es mira de molt lluny
però si t'hi acostes...

anna g. ha dit...

L'assetjament no seria mai la distància més curta entre dos punts que VOLEN trobar-se.

Carles ha dit...

Vigila, que hi ha molt assetjador suelto que amb qualsevol excusa ("aquesta peli és una mica rotllo") se't vol endur a una altra banda per abusar.

Per cert, en tornar compro pa d'espelta, eh?

L'assetjador anònim

Publica un comentari a l'entrada