Avances per aquest matí infame a cop de fotografia aliena, tot enyorant-ne les pròpies que encara no has pres però que il·lustren d'amagat, abans de néixer, totes aquestes ganes de devorar pedra, cel, verd, asfalt. Polaroids amb vocació de finestra, corrues breus de mots com formigues esparses, perdudes en aquesta llum neta, acabada de rentar, que busquen un nord, un marge, una pauta on niar.
Però el món és massa tridimensional, i la vida és feta de massa poques hores, de massa poques oportunitats per poder anar a resseguir les arestes del paisatge amb el tou dels dits. Els ulls se'ns queden petits per a tant de tacte latent, potencial. Perquè sovint les coses no comencen a ser fins que no les toques.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada