Quan s'estiren s'arruguen, els dits, i no quan es repleguen. Tot el contrari el ventre, encara llis, del nedador de vidre. L'abdominalitat rellisca a l'aigua clor de la piscina mentre el mòbil vibra i sona a l'armari individual del vestuari. ¿Serà un missatge escrit que arriba assossegat de l'estuari, o alguna veu que busca en va la veu, esponja d'aigua, de la pau del nedador? Només ho sap la xarxa saturada de mil formes de dir coses que conforma l'aire pur amb què anem fent. Només quan surt de l'aigua el cos fibrat, s'arronsen molles les arrugues dels costats; i van els altres i s'ho miren sota l'aigua blava i grisa que deforma tremolosa els dits cansats.
Marc Romera, La nosa
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada