dijous

nosaltres, de nou

Tanta pèrdua acumulada a l'inici de cada paraula, a la promesa de llum dels matins, a la petita mort dels vespres. No escriure per evitar el centímetre d'esquerda, per no incitar el precipici i fer caure el principi d'un final que mai no sabem pronunciar, que no sabem donar-li nom. De nou, el tacte a tocar dels dits. Un no encara de punys tancats, un lentament assuavir les arestes d'aquesta veu de marbre per encabir la tremolor en l'enganyosa fermesa de la mirada. Un enyor de nosaltres, de tots els futurs possibles que es recolzen en l'ampit de tots els passats.

I mai no saber en quin moment gosem travessar les fronteres de seda per tornar a conquerir l'altre cos, i resseguir a poc a poc les fites que hem anat deixant a la pell durant tot aquest temps. Després de tanta fam, el bes amb regust de febre que, malgrat la cartografia exacta de la tendresa dels anys sobre els teus llavis, sempre sembla nou.

0 missatges al contestador:

Publica un comentari a l'entrada