Les paraules que no diem pesen a les parpelles.
Amb els ulls tancats,
intuïm el diàleg de les llengües,
el prec humit del sexe.
Les mans s'uneixen a la conversa.
Retalla'm la silueta del crit
contra la llum de la finestra.
Els gemecs,
com un exèrcit d'ombres xineses
que em conquereix el cos.
Els teus llavis no donen treva
sobre la bandera blanca del llençol.
La pau encara és lluny.
Els dits, ben endins,
busquen el final d'aquesta guerra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Mmmm.... i no diré res més per no molestar...
ResponEliminaUix, que m'enrojolo (vull dir qeu em poso vermellet, hihihi)
ResponEliminaencara, a aquestes alçades, Albert? ;)
ResponEliminaDesprés de totes les paraules ve l'eco del silenci... La lluna de la companyia.
ResponEliminaDes del far bona tarda.
onatge
És que jo sóc molt timidet, encara...
ResponEliminauuuuuualaaa!!!
ResponEliminaL'objectiu és tenir sensacions , no?? (de Mca)
onatge, després de la lluna de la companyia ve el sol de la soledat. bon dia :)
ResponEliminaai, Albert... potser aquí radica el teu encant :)
jajajaja!!! m'ha encantat aquest "uuuuualaaa", anònima :)