Set-cents cinquanta metres de tarda líquida de moviments lents i compassats. De minisomnis amb fil musical de clor i avions que volen baix. Desitjar-te en l'instant que no respires sota tot aquell pes humit de color blau. Que la solitud és recomanable en petites dosis. Dissoldre'n un tap en un litre d'aigua i regar-nos la vida perquè ens creixin enyors suportables als marges de les carreteres secundàries que recorrem cada dia, o a les pauses dels semàfors habituals. Que agraït que és trobar-te al final del trajecte.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada