bugada

Fas bugada. Novembre és d'un color brut, indefinit, com de cansament mal dissimulat, que foragita ocells i emocions cap a llocs més càlids. La memòria és feta de tròpics i records. Ara que enfonsem les mans en un desembre desfet, d'olor de llum d'espelma, de tacte efímer de cera líquida, emergeixen a trenc de pell les restes de tots els naufragis, ara que se'ns acaba l'any, ara que en fem de nous, ara que perdem el compte de totes les coses que som. 

Migren les paraules -cada cop hi ha menys versos propis-, nia el desencant però també les ganes de tot i t'hi baralles, et revoltes contra aquest sí però no. La maduresa és revolucions, dosis de suavitzant, arrugues, contradiccions, llençols nets, bandera blanca. I petits mossecs d'una ràbia adolescent de dents desgastades.