el temps espesseeix la pell
com un bosc que només sap dir-se a si mateix,
curull de verd.
tot és massa endins.
s'enfonsa el nus d'on vessa aquest voler ser
el gest que incendia la llum
l'esquerda que et significa.
tot és distàncies.
i et comptes en els versos que es perden
en el trajecte de travessar la carn tossuda
pel seu punt més feble
-allà on va a rompre el calfred
i l'os s'endolceix-
per celebrar el verb com cal,
cos enllà.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada