Estem condemnats, sense remei, a assemblar-nos, en major o menor percentatge, als nostres pares i mares. No podem lluitar contra les lleis de Mendel, contra el destí que està escrit al nostre codi genètic. Ni contra el costum que imposa la convivència de tants anys sota el mateix sostre. Atrapada en aquest cos, en aquest caràcter, en aquesta actitud vital, em pregunto com es fa per llevar àncores i salpar. Per deixar anar llast i enlairar-se. Per trencar tots aquests lligams que, tard o d'hora, sempre acaben obligant-te a tornar a port.
el llast s'acaba deixant anar, la cèlebre llei de vida. però la genètica és la que és i, poc a poc, anem decobrint que som quelcom molt semblant a un parell de "cosetes" que coneixem des de sempre
ResponEliminaJO SOC MOLT FELIÇ DE SEMBLARME A LA MEVA MARE, I A LA MEVA AVIA, FINS I TOT A LA TIETA NEUS, I NO VUI DEIXAR ANAR EL LLASTRE. JUGANT AMB BCN......
ResponEliminaper què te'n vols desfer, d'aquestes semblances? tu les tens genèticament, però les disposes a la teva manera, que només és teva!
ResponEliminaA mi m'agrada molt com ets :D
i això que només et conec a través dels teus poemes i d'un parell de dinars... però m'agrada!!!
ResponElimina