Dia gris i dur com la pedra que em mira des del carrer. El fred s'escola entre les seves esquerdes, i els dits i les mans es tornen de gel, com la punta d'aquest nas tan lleig. Que la insensibilitat del glaç no m'arribi al cor. Davant la necessitat, hauré d'aprendre a autoabraçar-me. No vull esdevenir pedra. Ni grisa. Ni dura. Ni freda.
Pren, una abraçada. :)
ResponEliminaem sembla que mai n'esdevindràs. És impossible!!!
ResponEliminaUna abraçada calentona.
Volem un altre post! :)
ResponEliminaL.
ps: i jo què, diràs...
no hem de permetre la invasió del fred al nostre dintre
ResponElimina