Vagarejo pels contorns d’una ampolla de vi mig plena que ahir era mig buida. Qüestions de perspectiva. Gronxo pensaments en el moviment d’una flor de primaveres etíliques. Aquesta nit tot és d’un color verd que taca qualsevol intent d’escriure. L'experiència et diu que, tard o d'hora, les il·lusions s'acaben aigualint i s'escolen per l'eixidiu, i que les paraules màgiques ja no fan sortir conills dels barrets. I just believe in me. No sé per què, però encara continuo esperant que algú em demostri que estic equivocada.
Si creus en tu mateixa és que no tens un motiu racional per fer-ho i per tant, és impossible demostrar-te res. Atenent-nos a les circumstàncies, el millor és que continuïs creient en tu mateixa, que ja és molt!
ResponEliminaEstic amb tu bitxo, el millor que podem fer és creure en nosaltres mateixes avui, i tenir tenir fe en poder creure en algú demà.
ResponEliminaD'altra banda, avui també crec en Tom Waits i el seu Downtown Train... :)
Algu que escriu com ho fas tu no pot deixar de perdre les il.lusions.
ResponEliminaNo hi té res a veure, però gràcies pel recolzament de l'altre dia.
ResponEliminaI, després, les il.lusions van i tornen... Aquesta primavera ja recomanablement plujosa em té amb els ànims molt baixos... Supose que ni en això no som únics. I, alhora, sabem que, després, estarem millor i tindrem forces per plantar cara al món sencer, si cal.