Les primeres notes d’una melodia coneguda taquen el silenci blanc de les mirades perdudes pel sostre, de les mans que es troben entre els llençols. West End girls és una màquina del temps que em duu directament a un vespre de divendres adolescent. I, a partir d’ara, a un matí de diumenge més de vint anys després. Entre aquests dos instants, dies de sol, pluja i impaciència. Dies d’encerts i errors. De guanys i pèrdues. Un fill preciós i la calma de la maduresa. Entre aquests dos instants, tu i jo, cadascú mirant enrere en la seva pròpia vida. Sona West End girls, i el meu passat em xiuxiueja que et troba a faltar.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada