Taques de sol al pany de paret i a la bugada de roba blanca. Doblego els pensaments que s’arrosseguen per aquesta tarda de mots que busquen paraules. Per art de papiroflèxia, els dono ales perquè puguin volar lluny de mi. Avui no trobo versos aliens on emmirallar-me i ja no sé escriure’n de propis: ha passat el temps i tots els poemes se m’han tornat aspres. Només tu pots tastar les petites racions de dolçor concentrada en estones de caramel. Tu ets l'únic a qui permeto llepar la pell dels meus sentiments.
Un post amb molt "caràcter" ;)
ResponEliminaL.
Hauria d'aprendre a callar més sovint. Segur que em trobaries més maca :)
ResponEliminaSi per aquelles casualitats de la vida ets a prop i et ve de gust deixar-t'hi caure, em faria molta il·lusió saludar-te:
ResponEliminahttp://elvertigen.blogspot.com/2008/05/segona-presentaci.html