*

*

dimarts

railways


Neon heart dayglo eyes

A city lit by fireflies

They’re advertising in the skies

For people like us

City of Blinding Lights, U2

Sobre el vidre entelat escrivim missatges en clau, SOS de mots efímers, fets de baf i respiració. Potser aspirem a despertar els somriures adormits a les andanes a mesura que l’arribada del tren tanca el parèntesi que obre l’espera de l’estació. Entre parada i parada, sanefes de gotes i llum que adornen els pensaments. El temps resta suspès al sostre del vagó i ens fa ganyotes, però nosaltres riem de l’absurditat de conclusions que deixen el terra cobert d’engrunes de galeta. Avui, no sé per quina estranya raó, la pluja reconforta. Com sentir el pes de la teva mà sobre el meu genoll.

2 missatges al contestador:

una que bada pels Núvols ha dit...

Normalment els dies de pluja m'entristien, aquest cop però, també m'he sentit reconfortada...

Josep Lluís Roig ha dit...

Només per poder escriure que escrivim el sos a la finestra, ja paga la pena.
I jo també trobe molt literaris els trens. No sé exactament per quin motiu. Supose que, en certa manera, són un moment de pausa obligatòria.
Des de lluny i pixeladament, una abraçada ben forta. Tan forta com una de real.

Publica un comentari a l'entrada