Comença l'èxode. M'abandonen, un a un. Em deixen sola davant d’aquesta rutina que la xafogor no ha aconseguit desfer sobre l’asfalt: avui, la botiga de flors que dóna color al tret de sortida del matí; demà, tu. Desembarco en aquesta illa deserta que és l’agost a la gran ciutat. Trajectes de tren muts, sense parades. Lectures sense punts ni comes. Sense pauses que permetin aixecar la mirada i adonar-se de les absències. Arreu, els fantasmes de companyies que tornaran a reviure al setembre. Temps mort, hores que semblaran dies, i dies que esdevindran massa curts per omplir-los de tota aquesta vida que ens demana a crits que la visquem. L’estiu continua sense donar-me motius per deixar d’odiar-lo.
Quin fàstic de vida si nosaltres mateixos ens permetem abandonar-la un cop l'any...
ResponEliminaI quines paraules tant ben trobades per parlar d'aquesta astènia estival...
odiar-lo, odiar-lo...jolin...potser no tant, no?
ResponEliminaA veure si això ho solucionem la setmana vinent
:)
Touche. La imatge de l'agost a la gran ciutat em recorda una frase llegida no sé on: "es necessita d'aquesta gran ciutat per a mesurar la nostra solitud".
ResponEliminaPerò caldrà suportar-ho, com tot.
ja veus, jo sempre intento escapar-me lluny, lluny. i ara que he tornat, com costa.
ResponElimina