Viure és quelcom més que respirar. Però hi ha dies que només tenim temps per agafar aire i deixar-lo anar. Llavors arriba dissabte i no hi ets. Les seves esses creixen i es multipliquen, imposant un silenci estèril, blanc, anodí. Vine i omple’m el cos de mots.
Aplauso!
ResponEliminaHi ha silencis que ofeguen i absències que ploren. I vida que viure enmig les presses nostres de cada dia.
ResponEliminaLa veritat és que enmig de tanta pressa s'agraeix la pausa habitada.
una abraçada
és preciós...
ResponElimina(...)
ResponEliminaMai no ens ha calgut viure per morir
ni escriure per ser
perquè viure només és l’acte de viure
fins que, al fons, ja no queda més oxígen.
Però no ens calia arribar fins ací,
per només obrir la boca i callar mentre l’aigua
penetra, congelada, l’estómac i els pulmons.
Perquè no ens calia arribar fins ací
per a no res.
(...)
És un trosset d'un poema que ja vaig estar temptat de posar-te l'altre dia... No ho vaig fer per no resultar pedant, però avui potser estic una mica més no sé com. I, al cap i a la fi, la literatura i la vida i els dibuixos i la fotografia interfereixen entre ells tantes vegades...
Una abraçada
Plenar el cos i l'ànima de mots, motivador desitg d'assaborir paraules...
ResponElimina