*

*

dimecres

prou

M'assec en un bocí de sol per comptar si tinc prou adjectius per descriure aquest moment, i els següents que es precipiten, suïcides, matí avall. Sóc plena de sentiments que travessen el carrer sense mirar, i els mots demanen pas i semàfors i voreres i senyals. Que la seguretat és sinònim de barreres i pautes i marges, i els versos volen volar, sense rima ni mètrica ni bitllet ni horaris, amb unes ales de paper i uns dits inquiets com calfreds amb ànsia de terratrèmol.

A les butxaques, metàfores gastades de trajectes de tren cap a la llum. Verbs nous que esclaten al cel de la boca, cal·ligrafia de focs artificials i sal i crispeta blanca. Regust de panís al plaer, al crit de dir-te a dins tantes estones. Que si tinc prou adjectius, prou colors, prou banderes per hissar el teu nom al vent, per proclamar el teu cos com a pàtria després de tants anys d'habitar-te. Que se'n va el sol, i ja no sé com apedaçar la carícia del groc amb les paraules que em queden. Prou mots, prou. Ara és el torn del gest. Que parli l'aire.

0 missatges al contestador:

Publica un comentari a l'entrada