Regust de parpella, i la urgència d'un poema esbossat amb quatre mots mal escrits. Gargots que mosseguen la ràbia, la circumstància, el record d'una esquena com una onada de cos vibrant, i les mans enfonsant-s'hi. Aquest ensinistrar l'amor, acotar el desig per posar mides a aquesta follia transitòria de voler tenir-te. I les xifres són silenci, una coreografia d'esses sordes en aquesta nit que crida una pluja que ha d'arribar. O sóc jo, potser, qui necessita la humitat per amorosir el brunzir dels insectes metàl·lics que habiten les parets de la meva habitació, tan blanca i esquerpa. Regust de parpella. Sovint estimar-te se m'acut un acte tan breu com un obrir i tancar d'ulls.
Quina coreografia més ben detallada, sí senyor/a!
ResponEliminaI tu ets l'únic que s'ha atrevit a ballar-la :)
ResponEliminaM'agrada tant, tant, tant... Ostres Anna, no tenc paraules... Un escrit com aquest em deixa fascinada com no t'ho imagines.Mil gràcies.;) (de Mca)
ResponEliminaAi, anònima, els teus comentaris em donen tones d'ànim per continuar escrivint. Gràcies a tu :)
ResponElimina