àvidament

Hores horitzontals, i minuts humits que llisquen esquena avall, entre els teus dits de veu gastada i les meves ganes de tot i de res en particular. No sabem estimar-nos d'una altra manera, àvidament, com aquell qui sap que li queda poca vida i respira vidres trencats en altres temps per retrobar el regust de la sang jove, encara sense aigualir pels anys, i el batec apressat per la urgència de l'amant que espera, amb la boca oberta, la visita del primer bes, tret de sortida que desferma les tempestes del cos. I així se'ns acaben els diumenges d'hores lentes i, amb ells, la pell estesa, oferta, i el sexe encès i el crit ofegat al palmell de la mà. És moment de recollir els adjectius desbocats i els verbs de foc, de planxar les camises arrugades, de tornar als canells mossegats per rellotges afamats de temps veloç, de desar el desig al primer calaix, aquell on guardem el futur, perfet i imperfet, i tots els caps de setmana.