No recordo en quin moment vaig perdre l'ambició. O si n'he tingut algun cop. O si la vaig canviar per aquesta seguretat de fireta que dóna avui en dia qualsevol lloc de treball.
Ens van fer créixer en una realitat aliena, protegits com si fóssim de vidre, sota uns ideals que ja no es corresponen amb els de l'actualitat. Un cop adults, hem tastat la fragilitat. I ja ens hem acostumat al seu regust.
Avui l'Ara en parlava. En una carta al diari. Explicava que havíem crescut amb uns valors que actualment ens semblen gairebé ridículs. Feina, posició social... molta comèdia en general. Almenys que la crisi serveixi per valorar el que de debò compta.
ResponEliminaC.
No veig estrany perdre una mica l'ambició ja de grans, que és el mateix que dir perdre els somnis. O potser no és el mateix, no ho sé. Serà que jo he perdut més d'una cosa. De moment, la feina no.
ResponEliminaTots anem perdent coses pel camí. Estem fets de petites renúncies :)
ResponElimina