divendres

tots els exilis

Podria dir que avui res no importa, que la mirada s'escapi per la finestra i entri en el bosc amb la voluntat de perdre's. Podria esbossar un somriure innocent en recordar les flors que arrelen, efímeres a casa, eternament a la memòria, i que els colors desterrin el gris que s'ha instal·lat a dins sense permís ni claus, tot forçant el pany d'aquest cos que avui sembla patrimoni d'un hivern que encara ha d'arribar, amb l'estrèpit d'un fred de vidres trencats.

I somriuré, i la mirada i la memòria es perdran en l'aroma del teu tacte, en la tendresa del teu gest amable. El gris, que ja no és tan gris, com un crit a l'aire. El silenci, tots els exilis. 

0 missatges al contestador:

Publica un comentari a l'entrada