*

*

divendres

UN RACÓ DE CEL

Ja no queda res al nostre racó de cel. S’ho han endut tot: els núvols de cotó, les carícies de seda, les paraules d’amor, la pluja de paper, les promeses de colors... Tot per no pagar la quota mensual d’amor al banc dels sentiments. El cor se’ns va anar marcint poc a poc fins que va deixar de produir la matèria primera necessària per viure en aquest món, i els estalvis que guardàvem en un calaix i la xavalla de les butxaques es van esgotar ràpidament, més aviat del que ens pensàvem. I un matí de juliol, mentre esmorzàvem, ens vàrem adonar que se’ns havia acabat l’amor. Que havíem perdut l’esperança i, amb ella, les claus de la felicitat. Les del nostre racó de cel.

9 missatges al contestador:

deric ha dit...

pagar bancs de sentiments?
claus de la felicitat?
no sé, els sentiments són de franc, si més no de moment.

Abril Plank ha dit...

... és que a vegades arriscar-se a que el ban entri en banca rota fa por. Jo com la meva àvia, tot sota el matalàs.

barbollaire ha dit...

El pitjor és que aquest banc no et ve a buscar, ni a reclamar res si no fas les teves aportacions.
I un dia perque vas cansat, un altre perque tens molta feina, o els nens, o...
Vas caient en el costum de no dir un mot dolç, ni fer una caricia inesperada, o fer un petò mentres fas la compra setmanal (per exemple), de trobar el motiu més absurd per riure...
Fins que arriba aquest dia que dius, en que te'n adones que no coneixes els ulls que seuen davant teu, i que no et veus enmirallats en ells...
Els sentiments, malgrat el que diu deric, no son de franc...Si tenir-los, però no mantenir-los. Costen molta feina i tenir molta cura.
I fent un estirabot amb la frase d'en abril plank, més que desota, el va molt millor a sobre... ;)

Anonymous ha dit...

Mai no hem de deixar que la forma de vida que portem, la feina, l'estress, els embussos, les factures... ofeguin l'amor, la passio i la tendresa cap a les persones que mes ens estimem.

bellosoli ha dit...

i no es pot tornar a fer una inversió en aquest banc? no hi ha segones oportunitats? cal sotmetre's a la bancarrota i deixar-ho correr? seria maco poder reinvertir i resorgir...

bitxo ha dit...

M'agrada veure com enriquiu el text amb els vostres comentaris! :)

Litus ha dit...

...pero tu...cueces o enriqueces?

p.s: o ENRICeces? Hahahaha! Val, val...

isnel ha dit...

Ai, els estalvis d'amor... La falta que ens fan, de vegades, oi? M'ha agradat molt aquesta metàfora bancària sobre els sentiments, bitxo. I el canvi d'imatge, també. Una abraçada i a buscar un matí de tardor ben bonic per tornar a esmorzar, recuperar l'interès i deixar-se estar de comissions. Un petó, bonica.

omar ha dit...

És el que passa quan deixes de pagar les quotes, que et desnonen. I és que els bancs no tenen pietat; sembla ser que ni els bancs de sentiments tenen pietat. Tot i que pietat-sentiment i banc, vols dir que són conceptes compatibles? Jo dira que més aviat no, encara que hi hagués una entitat bancària que es deia Monte de Piedad. I un rave! Per altra banda, com sempre, m'ha agradat molt el teu text.

Publica un comentari a l'entrada