*

*

dilluns

llimbs

El silenci com el suïcidi de petites veus que neixen a dins. Em pregunto si els mots professen cap religió, si tributen culte a un déu gramàtic i preguen per l'ànima de totes les paraules que no arribem a dir. Enterrats prematurament a la gola, imaginant potser de quin color és el cel que els espera.

2 missatges al contestador:

XeXu ha dit...

Les paraules s'han de mesurar. Algunes mereixen ser dites i d'altres és millor que no. La tria és la part difícil. De vegades, alguna paraula precipitada és difícil de revertir.

anna g. ha dit...

Cert. I se't queden a dins, com la metralla, per recordar-te, de tant en tant, els dies de pluja, la ferida amb un dolor petit :)

Publica un comentari a l'entrada