“Alégrate el día”. Així és com una coneguda marca de llet condensada ens anima a deixar de banda el recompte obsessiu de calories i endolçar aquella pausa que trenca la rutina. De vegades només cal un simple detall: una mirada, un petó, un somriure, un record, una cançó, una trucada, un “bon dia”. Petits oasis que ens ajuden a travessar el desert de la monotonia. I és que, si ens parem a pensar, és relativament fàcil trobar un motiu per fer més agradable el dia. La qüestió és si volem espolsar-nos la mandra i disfressar-nos d’exploradors per sortir a buscar-lo.
Hem tornat a recórrer plegats, un i altre cop, els camins dels nostres cossos, geografies ja conegudes, amb ulls nous. Amb els sentits ben desperts. Amb les llengües nues de paraules. I hem tornat a desembolicar l’amor com si fos la primera vegada.
Uns ulls nous se m’obrien dessota les parpelles
Adrienne Rich
No pas als déus ni a cap fat demano
uns altres ulls, sota parpelles noves,
per mirar-te i que em miris: és a tu
i a mi, a qui convoco i a qui repto.
Uns altres ulls que escandallin el pou
de l’aigua i de la set, que interroguin la sal
i aprenguin a llegir l’alfabet viu,
indesxifrat, hermètic, del mirall.
Uns altres ulls que esbatanin la mar.
Als ulls demano unes altres paraules
per dir-nos, quan hàgim trencat les velles
i escampat els bocins en solcs d’oblit:
Ferments només, adob per a la terra.
Caldrà pastar-les amb les nostres mans.
-Noves paraules que eixamplin l’espai.
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres llavis que deixin carmí
en els vidres extrems de vells miratges.
Noves mans, llengua nova, nous sentits.
Uns nous camins excavats sang a sang.
Als nous camins demano una altra sang
que els recorri exaltada, nua, nova.
Que en violenti els límits i els avencs,
que forci cledes i tancats, que ens dugui
resclosa enllà, tenyint el calendari
d’una altra festa sense déus ni fat.
Una sang nova dins de venes noves.
És a la sang que demano uns ulls nous.
A la bústia de la plaça
Hem escrit cartes per no escriure versos.
Un degoteig de paraules en prosa
lent o incontenible. Una tempesta
selvàtica d’enyors intermitents
de flors seques, de sabors, de viatges.
Tot allò que fan els amants, que canten
les cançons, que desfermen els paisatges
ràpids dels trens de llarg recorregut.
Hem compost lletres d’amor escollint-nos
drut i midons, Tirant i Carmesina.
Però l’amor és fumut d’explicar
de tant com l’han transcrit arreu, i el vers
es vol esquerp i Correos España
no és joglar ni Plaerdemavida.
Arrenco frases del seu context. Trenco sintagmes. Esmicolo els mots tot cercant-ne el secret. A mesura que desgrano lletres, van callant les veus que em parlaven a cau d’orella. M’adono, mentre recullo les engrunes de paraules desfetes i m’espolso vocals i consonants adherides als dits, que els millors paràgrafs que he llegit mai són brillants trucs de màgia. I jo, una simple aficionada a la prestidigitació.
Em bec l’enteniment
d’un sol glop.
Se m’enriolen
les ganes de viure.
Tanco els ulls.
T’abraço ben fort.
No vull caure d’aquesta nit
que em giravolta al cap.
L’amor m’esclata a dins.
Se m’esberla el cos.
Estic plena de papallones
i somriures.
No hi ha mots
ni records
esquitxats a les parets
de la memòria.
L’alcohol els ha esborrat.
Tots.
“Potser llavors les galàxies seran un
grapat de pètals al servei d’una amant
perduda i jo viuré com el caçador
que tensa una mirada sense retorn
per descobrir que l’eternitat és
una paràfrasi del fàstic.”