dimecres

sucre morè

"El tren és la distància més dolça entre dos punts"
Sobre els plaers, Joan Barril

Les distàncies s'endolceixen quan, entre els dos punts, no hi ha agendes ni horaris. Quan, davant els ulls, només s'estén la planúria del descans o de les vacances, sense cims de pendents pronunciats de rutines i fites inabastables, sense obstacles que entorpeixin el paisatge. La distància més dolça entre dos punts es recorre sol o amb bona companyia. Amb la mirada perduda dins de qualsevol record o enredats entre les pàgines d'un bon llibre. Però els quilòmetres tenen gust a sucre morè quan al capvespre, en desfer-los de tornada cap a casa, reduïm totes les distàncies, dolces o salades, fins a tenir-les a frec de pell.

dijous

correspondència

No hi ha ningú que m'escrigui com tu. Cal·ligràfic, perifràstic, em descrius dramàtica entre cal·ligrama i cal·ligrama mentre redactes el desig, fotograma a fotograma, sobre el cos. No hi ha ningú que m'escrigui com tu sobre els llençols.

dimarts

black cars

Després d'aprendre a circular per la infantesa, un bon dia t'adones que la vida de veritat engega els motors per dur-te a tota velocitat cap al centre de l'adolescència. I creues els vuitanta al volant d'un d'aquells cotxes negres i llampants d'en Gino Vanelli, amb Madonna de copilot i els Pet Shop Boys i els Tears for Fears asseguts al seient del darrere. Als noranta, t'agafes fort perquè s'acosta un tram farcit de revolts i, un cop superat el repte, trepitges l'accelerador amb l'arribada del nou mil·lenni i el segle vint-i-un fins que t'estavelles de ple contra tots els somnis que no es van fer realitat. Ara ja no fabriquen cotxes com els d'abans ni t'enamores amb la mateixa intensitat, però continues conduint per aquestes carreteres vitals malgrat els problemes de trànsit i les avaries que apareixen de tant en tant. I frenes, i acceleres i avances i, quan les circumstàncies ho permeten, t'atures una estona a gaudir del paisatge i a reflexionar si tot plegat val la pena. Però sempre acabes pujant novament al cotxe i tirant endavant. Ja sigui sol o acompanyat, bon voyage.

dijous

laberint

El soroll del corc rosegant la fusta, foradant la nit. Tràquea, túnel, tub. Respirar la foscor, perdre's dins d'aquest laberint, matar minotaures, trepitjar formigues. Alliberada del llast de tu mateixa, només cal tornar-te a apamar, resseguir-te totes les vores, establir noves fronteres. Obrir els ulls i seguir el fil per trobar-ne la sortida.

dimarts

parafraseando

Vivo sin vivir. Ni en mí, ni en tí, ni en él. Ni ya nada espero, ni muero porque no muero. Tan sólo me acostumbro a vivir. Sin mí, sin tí, sin él.

divendres

serenata

Del silenci del passadís, en pengen tot de notes que els teus dits fan sortir de les cordes d'una guitarra. Serenata improvisada, banda sonora d'una nit embastada, com tantes altres, sobre el coixí, sobre el llençol. Ja no en sé, de dormir sola. La son no em vol rondar si no ets a prop.

dimecres

anèmia ferropènica

He bescanviat uns decilitres de sang per un tros de gasa i esparadrap. M'agradaria saber quant de temps triguen a coagular totes les meves dèries i maldecaps. A quina velocitat sedimenten els pensaments d'aquesta petita part de mi tancada dins d'un tub d'assaig.