baranes

Dies que et duen de la mà

cap a tardes-precipici.

I, mentre vas dibuixant la línia

que dona sentit al caire de l'abisme,

mentre desemboliques el vertigen, 

tries el vers

que et salvarà 

                         de 

                                 caure.

solo de saxo

Nits aspres de murs bastits 

amb temps comptat a contrapèl.

Un solo de saxo, 

com un fil de seda, 

embasta el teixit de les hores sense parpelles, 

cus les vores blanques de la por 

per cobrir el cos nu amb una cuirassa tendra.

Un solo de saxo, 

com a preludi de totes les cançons, 

amables i antigues, 

que dormen a la memòria.

vista cansada

Capvespre.

Regues els dies en què la vida esdevé 

fàcil de viure,

i un cansament humit

però dolç

nia al caire de les parpelles,
sense vertigen.

Presbícia, miopia.

Les paraules que abans creixien

silvestres

fàcils d'escriure

als marges dels camins

ara ja

no

es

deixen

veure.

perill d'extinció

Arreu, una ombra de pluja.

Tornen les primaveres inexistents 

que no van trobar lloc 

en l'espai mínim d'un fred pronunciat amb desgana 

i la urgència d'un estiu impacient.

Ara que la primavera va de bo

que tornin els exèrcits de roselles, 

                                                                també.

dessota

El gest exagerat de mirar enrere;

l'excés de passat a la sang precipita: 

peus de fang, estàtua de sal.

Si goses gratar la crosta dels dies,

dessota,

el futur espera, tebi i tou,

com la promesa de les primeres vegades.

gravetat

Poesia de merda és aquella que, quan els versos se'ns escapen de la mà, cau al terra en comptes d'enlairar-se.