Versos com pedres.
El pes dels mots,
omplint-te les butxaques.
Avançar és avesar-se,
de nou,
a respirar el silenci.
I allunyar-se del riu.
23.10.19
embasta
Un buit de dits llargs et cus
el pes dels dies a dins
amb fil de teranyina.
A cada puntada,
un pou,
una pena,
una pèrdua.
11.10.19
too much world
La ferida que et crida i tu que ja no la vols escoltar. La ferida, omnipresent, partint-te en dos. La tarda ha esdevingut un enyor d'un color impossible i de remor d'agulles de cap. Animal print, un oceà, el somriure que s'encèn, el gest que crema a la pell, el cel que t'abraça. Lluna plena, el vent entre les branques i la veu que diu trau i febrer i tu decideixes que sí, que per què no, que també. És hora de donar la benvinguda als nusos, dona de llana.
9.10.19
dunes en trànsit
Els mots, aspres;
la veu, a contrapèl.
Sorra a la boca.
Als dits, però,
el tacte ingràvid del silenci
que diu el desig
a cop d'onada
com qui diu la urgència de la sal.
El cos, com un oasi
a les portes de la set.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)