polaroid #20

Les valises ne servent qu'à constater tout ce qu'on laisse derrière.

Thomas Vinau, Comme un lundi

dir maletes. dir mudança. el poema com a bossa de mà per a una illa deserta. economia de mots o el repte de triar les paraules mínimes necessàries per crear una imatge tsunami, versos calfred, metàfora terratrèmol. el poema com a pas endavant tot mirant enrere. tot deixant anar el llast.

polaroid #19

intentar fotografiar la impaciència de l'esperit en resseguir comptes enrere. provatures, fer ballar la paraula 'frissar' a les puntes dels dits fins que perdi una essa per guanyar sonoritat. ésser cau d'abelles, sopluig de formigues en dies de pluja. aquest bullir per dins i després, tels de llet a la pell i a la mirada i parir versos de calitja. tres, dos, un. res.

polaroid #18

primavera emapetrès, maig vinil, setmana cedé, divendres casset. emocions a tot volum. hi ha dies que ets tot música. en qualsevol format.

polaroid #17

reivindicar el mos sense obstacles, la queixalada lliure i fàcil, el mastegar sense traves. imaginar una vida sense espines ni ossos ni llavors. triar, però, les cireres com a companyes de viatge i, amb elles, el vermell foc i l'emoció amable dels seus pinyols.

polaroid #16

Ser no es comprender.

Roberto Juarroz, Octava Poesía Vertical

a vegades, a contracor, triar la ignorància, evitar furgar la ferida, mossegar-se la llengua, empassar-se el perquè i ennuegar-se breument. per un moment no qüestionar-se la vida, tan sols pel pur -i senzill- plaer de tancar els ulls, aturar el temps i sentir l'alè del sol al rostre. provar de, simplement, ser. simplement ser com a intent d'acostar-se a la felicitat de puntetes, en silenci, per mirar d'acaronar-la abans que fugi, esquerpa, mirada enllà. 

simplement ser, sense entendre res. com si no fos prou difícil.

polaroid #15

formes d'evasió i mitjons desaparellats. davant la rotunditat física de portes tancades, fronteres i murs, l'escapisme com a trinxera. exèrcits de núvols devorant el blau d'aquest dijous. ensumar la pluja, pressentir el bassal d'enyor que resta després del ruixat. l'ésser humà és fet d'un setanta per cent d'aigua i d'un percentatge variable i indeterminat de relacions socials.

polaroid #14

J'écris comme on ferme les yeux en embrassant quelqu'un.

Thomas Vinau, Comme un lundi

tancar els ulls en un intent de fer una captura de pantalla del moment. fer copy paste mitjançant un mecanisme intern que encara és un misteri després de tants versos, de tants besos, de tants anys. de vegades, amb una mica de sort, en surt un poema.

polaroid #13

cansada de dilluns ingràvids, de dies que s'escapen cel enllà. cansada de trafegar combustible per llastar les hores -o per cremar-les?- mentre apartem la mirada dels miracles barats disfressats de frases motivacionals. ulls cansats d'esperar postals de futurs millors, de planetes llunyans que orbiten al voltant d'una esperança vana. treva de pluja, m'és igual. els dits avancen cap al punt i final amb la inèrcia d'aquell que coneix el camí de tornada a casa. i la ment que et posa paranys i t'amaga paraules i oblida noms i indrets i dates i dones la benvinguda a la desorientació que, amarga, s'escampa per sota la pell i es barreja amb la sang. còctel de supèrbia i frustració a parts iguals. dius engrunes, demanes senyals i la rutina t'escup pinyols de cirera mentre enlaira un altre dels teus dies i deixa anar la corda, talla el cordó umbilical perquè tu et quedis a terra a llaurar laberints en vuitanta metres quadrats. perquè tu no tens dret a volar malgrat saber dibuixar ales.   

polaroid #12

col·leccionar sorolls sense voler. identificar involuntàriament les rutines dels veïns que s'escolen a través de parets i sostres. paraules esmorteïdes, una cadira que es queixa. hi ha algú que juga amb la nit amb mans maldestres. soroll de vidres, trencadissa. algú sap com apedaçar el silenci? 

polaroid #11

que sí, que la paraula. però, davant la restricció del gest que precedeix el tacte, triar aquella mirada que ho diu tot.

polaroid #10

això sí

tan important com és l'experiència

com si l'experiència no fóra temps vençut

temps mort i sepultat en la indiferència

d'un vestit sense costures

Josep Sou, Perbreviter

la pervivència de la ferida en la cicatriu. ésser fruit del temps, de la paciència, del caure i de l'aixecar-se i del caure de nou. necessitem les costures perquè ens recordin que arribar fins aquí no ha estat gens fàcil.