do you feel the same?

encara alguna part de la vida en caixes,

provisional,

i aquesta por a desembolicar-les totes

per si de cas

per si ja no

és

ets

la mateixa.

verano azul

A veces llueven noches de invierno

que invitan a veranear en la memoria.

A nadar en aquellos días líquidos

ingrávidos

que llenan las piscinas de nuestra niñez.

Y revives aquellos veranos insecto

mosquito y avispa

cortijo y marisma

siesta y calima.

Días de sandía roja y amarilla

de agua de pozo contra el calor

de feria de agosto y playa infinita.

Días de verano que aprendíamos a colorear de azul

de tiempo sin barandillas 

en el que coleccionábamos pueblos, 

kilómetros 

carreteras

para abrazar a la familia.

A veces llueven noches de invierno

que invitan a pasear a la nostalgia.

A recorrer recuerdos que no entienden de distancias.

carta als reis

comprar un pany de cel blau i un silenci a mida. foragitar la por tot bescanviant-la per uns quants pams de fred. respirar nits i estels, l'olor de nou de tot allò que comença. obrir els braços i calcular quants centímetres d'incertesa pot abastar la caixa toràcica per encabir-la en aquest bosc d'aire i costelles. fer inventari de l'amor en totes les seves formes, de noms que ja fa temps que naveguen per sota la teva pell inundada de mapes i desig i engrunes per saber trobar el camí de tornada. ets tantes coses viscudes que mirar enrere és calfreds, i que avançar sigui vertigen. demanes fer-te gran a cop de rialla de nen, de pas de pardal, de comptar escales i de continuar desfent els nusos de la gola amb dits de poeta.

dietari del buit

 ja a la venda a les llibreries i al web de Pagès Editors

metamorfosi

Fer-se gran és allunyar-se cada cop més d'un record concret clavat amb una agulla de cap a la memòria. Si mesures la distància entre totes les vides que has estat i la d'ara, de l'extensió en surten països remots de selves, deserts i glaceres. I un vertigen que se t'instal·la a l'inici de cada paraula i que inventa metàfores amb animals que s'adapten al medi, insectes resplendents o plàncton que sura i espera balenes. O potser tot és tan senzill com cucs que esdevenen papallones. S'apaguen les papallones quan envelleixen? Nosaltres, però, a cada cop d'any anem perdent els colors vius de les ales, aquella pols de fada que se't queda als dits quan, en un rampell de nostàlgia, intentem retenir allò que ja no ens pertany.